Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimecres, 31 d’agost de 2011

Conclou la temporada 2010-2011

Hui, 31 de setembre, conclou oficialment la temporada 2010-2011. En molts sentits ha sigut una temporada estranya, peculiar i en alguns aspectes decebedora. Però com tot en aquesta vida, les dificultats ens han obligat a reflexionar, ens han emmenat cap el camí del canvi, adaptar-nos als nous temps. Tanquem ací la temporada amb l'il·lusió intacta per fer música i fer-la aplegar a tots vosaltres.
Gràcies
Llevant Ensemble

Sense música clàssica a la Fira de Gandia

Segons la informació del propi ajuntament i de Las Provincias, a la Fira i Festes de Gandia no hi ha programat cap concert de música clàssica.
pàgina ajuntament las provincias

Pep Gimeno "Botifarra" a la Fira de Gandia

Segons venia ahir a la premsa, informació que hem pogut contrastar, el socarrat Pep Gimeno "Botifarra" estarà en la propera Fira de Gandia.


dimarts, 30 d’agost de 2011

estadístiques del blog

Estimats amics,
Hui fa dues setmanes que començàrem amb aquest blog i ja tenim 500 visites. Esperem que els continguts que anem aportant siguen del vostre interés. Tanmateix estem oberts a qualsevol suggeriment per millorar. Ens agradaria motivar la participació mitjançant comentaris, creiem que és important per establir debat i contacte entre nosaltres. Animeu-vos, l'amic Lluís és l'únic que ha escrit fins ara, l'haurem de convidar a un café. Les estadístiques diuen que hem rebut 404 visites des d'Espanya, 49 des dels EUA, 4 de França, 2 del Canadà, 2 d'Alemanya, 2 del Regne Unit i 1 des d'Holanda (Jose Sogorb, si eres tu mostra la pateta). Els articles d'opinió segueixen sent el que més interessa, junt amb les notícies de la manca de concerts.  
Gràcies.
Llevant Ensemble 

El Palau de les Arts perd 8,3 milios d'euros

Segons una informació de El Mundo http://www.elmundo.es/elmundo/2011/08/30/valencia/1314700791.html el Palau de les Arts ha perdut al tancament del 2010 8,3 milions d'euros. Amb tots eixos diners haguérem pogut inundar tot els nostres pobles i ciutats de música!!

A La Costera com a La Safor a setembre ni raca!

Segons les informacions que hem pogut recollir, als pobles de la veïna comarca de La Costera, per al mes de setembre no hi ha programat cap concert. Com sempre ens podem enganyar, però si ho fem en aquest cas també serà de poc.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Pàgina del facebook sobre l'isntrusisme musical

Una pàgina del facebook interessant sobre l'intrusisme musical, llegiu la informació, ho diu en cru, però és la realitat
http://www.facebook.com/pages/No-al-intrusismo-musical/128133290542962?sk=info

Continuem comparant

En una altra entrada vàrem fer un xicotet exercici de comparació per saber on estem. Anem a continuar. Recordem: Gandia compta amb una població d'uns 85.000 habitants, i a l'estiu entre uns 150.000 i uns 190.000. A més, cal sumar la població de la resta de la comarca, que també s'incrementa ostensiblement a l'estiu. Gandia compta amb el teatre Serrano i la Casa de la Marquesa, a Oliva tenim l'Olímpia i a Tavernes la Casa de Cultura, i instal·lacions menudes però excel·lents a pobles com Xeraco, Xaresa o Simat. No ho fem més llarg. Fixem-nos en Dessau. Ciutat alemanya de 78.000 habitants, sense increments a l'estiu per turisme. Compta amb l'Anhaltischee Theatre (ací podeu consultar la web http://www.anhaltisches-theater.de/, per cert el Serrano no té pàgina web, només un link a la web municipal). El teatre compta amb una orquestra simfònica, un cor i un ballet professionals. Amb temporada simfònica, opera, opereta i ballet. Al següent enllaç podeu vore la programació d'enguany, de tot l'any! tot programat i publicitat! http://www.anhaltisches-theater.de/spielplan. Si es fixeu, pràcticament tots els dies tenen activitats. Si hom cau amb la temptació de dir la típica frase de "és que ací com estan les bandes..." allí tenen igual o més activitat de música amateur que ací, i saben diferenciar-ho. Bé, espere que aquestes dades ens siguen útils per a situar-nos al mapa. Pengem uns vídeo de dues representacions d'òpera a l'Anhaltischee Theatre, concretament la cavalcada de les Valkíries de Wagner
I un altre de Cosí fan tutte de Mozart

diumenge, 28 d’agost de 2011

Marketing to Procrastinators

Un article interessant, al igual que l'enllaç al New York Times. Resumint-ho a la valldignenca vindria a ser: "debades frares a cabotades" o "Marca Dao botella buida"
Marketing to Procrastinators


un altre típtic missatge del facebook per als músics

Un tipo llama al jefe de un grupo de 6 músicos para que toque en su boda. ´Cuánto me cobrarás más o menos?´. El músico dice ´unos 2000 euros´.´Tanto??? POR TOCAR???´Y el músico contesta ´mira, llama a 6 fontaneros para que trabajen en tu casa de 6 a medianoche. Nosotros tocaremos por la mitad de lo que ellos te cobren´. Si eres músico, ponlo en tu muro

dissabte, 27 d’agost de 2011

La conselleria vol ampliar el conservatori d'Oliva, bé, però

Una bona notícia. Ací teniu l'enllaç de Las Provincias http://www.lasprovincias.es/v/20110827/safor/educacion-quiere-ampliar-conservatorio-20110827.htm
Però posa de manifest una paradoxa: hi ha una alta demanda d'educació musical en una comarca on l'activitat musical professional és poc més que anecdòtica. No anem ara a parlar de la problemàtica dels conservatoris i l'educació musical. No. Anem a fer un exercici comparatiu per a saber on estem i de què parlem quan afirmem certes coses sobre la cultura musical d'ací. Posem per exemple la ciutat de Gandia. Ciutat al d'uns 90.000 habitants a l'hivern i entre 140.000 i 180.000 a l'estiu, més els habitants de la resta de la comarca amb pobles grans com Oliva i Tavernes. No hi ha orquestra simfònica, no hi ha temporada de música simfònica ni de cambra ni d'òpera ni de ballet. Sols actuacions esporàdiques. Ja sabeu que per a setembre res. Ara fixem-nos en una ciutat menuda Alemana, fixem-nos en Wurzburg. uns 130.000 habitants, sense una massa de població al voltant com la de La Safor. Compta amb un teatre, el Mainfranke (podeu punxar i vore la pàgina), com el Serrano podríem dir. Però, compta amb una orquestra simfònica, no de cambra, una orquestra capaç de tocar poemes simfònics de R. Strauss i simfonies de Mahler. Un cor i un ballet. I a més temporada d'òpera. Podeu veure en aquest enllaç la programació: http://www.theaterwuerzburg.de/start.php?cnt=2. I a més la ciutat té un bon conservatori. També haguérem pogut parlar de Mainz, Wiesbaden, o l'holandesa Maastrich. Amb aquest exercici comparatiu podem més o menys saber on estem.

dos vídeos del Carion Ensemble

Dos vídeos d'aquest excel·lent quintet de vent danés.
El primer correspon als dos darrers moviments de les Bagateles de Ligeti.
El següent és la mateixa obra tota completa en un concert en directe.

divendres, 26 d’agost de 2011

No som els únics que ho hem fet mal



Si un pregunta a qualsevol músic o crític de música europeu o nordamericà quin és el principal problema de la música clàssica, la resposta majoritària, sense cap mena de dubte, serà la pèrdua de públic. Als anys 90 del segle passat blasmàvem de la mitjana d'edat del públic, hui en dia de no tindre'n. El per què és fàcil d'entendre, com irònicament apuntà un crític americà: es que s'han mort! Compartim el problema, però ens basem en sistemes de finançament diferents. El sistema europeu es basa majoritàriament en la subvenció pública, en alguns casos mixta, mentre l'anglosaxó en un sistema de finançament mitjançant recursos privats. Sense públic ambdós s'encaminen al col·lapse.
El sistema emprat al nostre entorn més proper, podríem qualificar-lo de “subvenció estricta”, sense cap mena d'intervenció privada. Llavors, són en la majoria dels casos polítics locals els encarregats de programar i gestionar. En altres, en els ajuntaments de poblacions grans, ho són assessors o tècnics especialitzats. Un fracàs de públic comporta desmotivació per part dels responsables vers la programació de música, i més si el problema no es redueix a l'excepció. Però podem fer altres lectures. Un fracàs de públic és alhora un fracàs del rèdit electoral i propagandístic que s'extreu de l'acció d'un polític concret d'una regidoria concreta. I al contrari! Sense públic no interessa programar música, i aleshores es programen altres espectacles amb més acceptació. I si, com ocorre en les poblacions grans, la venta d'entrades també condiciona el que es programa, la cosa queda ben clara.
Els músics ho hem fet mal. D'acord. Però no som els únics responsables. La política musical duta a terme, tant a nivell local com comarcal ha sigut nefasta. Apuntem diversos aspectes: la falta de preparació, la no existència d'una programació -no és el mateix programar que acumular actes durant un any-, buscar rèdit polític -l'èxit de públic és un èxit polític, com dèiem abans-, la manca de recursos econòmics o la mala acció publicitària. Però no volíem centrar-nos ens els polítics i en les institucions. Parlem de la premsa. Algú ha vist a la secció comarcal del Levante o Las Provincias, o en algun rotatiu local tant en paper com digital, una crítica d'algun concert fet a Potries, Benifairó, Almoines, Palma, Ador, etc.? Nosaltres sincerament no. Com a màxim s'anuncia el concert, i moltes vegades ni això. La manca de notícies i de crítica provoca invisibilitat, més enllà del públic assistent l'esdeveniment no ha ocorregut. No ha tingut cap transcendència. Per contra, sí s'efectuen algunes crítiques d'algun que altre concert programat a Gandia. Es pràctica un centralisme “casolà”, que no és res d'estranyar, és el mateix que ocorre a nivell de tota València. Què un concert a Tavernes, a Oliva, a Simat, a Xeresa, a Xeraco -per citar llocs amb infraestructures excel·lents- no mereix ser notícia i tenir una crítica? La transcendència pública de les nostres activitats és clau en el sistema en què fins ara transcorríem o en l'anglosaxó, i en el que ens mourem en el futur, siga quin siga aquest. Al perdre la nostra connexió amb la societat hem perdut el públic i el nostre lloc dins l'entorn més pròxim -si és que alguna vegada el tinguérem. I tots perdem, i encara que semble estrany, i d'açò en parlarem en un altre escrit, perd considerablement l'economia i el dinamisme dels nostres pobles.

El típic missatge de facebook per als músics

Últimament sovintegen aquest tipus de missatges al facebook. Per a què serveixen? al menys per a demostrar el malestar de molts de nosaltres que hem fet de la música el nostre ofici. No és el menyspreu, ni sentir-se insultat, és el comprovar la ignorància i la manca de cultura el que ens fa que ens caiga el món als peus, sobretot quan açò és dóna amb algun responsable polític en l'àrea de cultura.
"A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y a darse a conocer; agradezca el espacio y la oportunidad. Hay gente que piensa que la Músic...a no es una profesión, sino un hobbie y que todos los músicos son ricos, no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción. Si eres Músico o amas la Música, cópialo y pégalo en todos lados".

dijous, 25 d’agost de 2011

Sense concerts en tot el mes de setembre

Segons sembla als pobles de la Safor no hi haurà "cap"!!! concert de música clàssica o Jazz en tot el mes de setembre. Ho revisarem mes detingudament, però si ens enganyem serà de poc!

diumenge, 21 d’agost de 2011

Its The Audience, Stupid. By Rob Simonds

Un bon article de Rob Simonds sobre el repertori i la pèrdua de públic, amb comentaris sobre com deuríem atraure nous oients mitjançant el repertori. Per què no hi ha blogs com aquests en valencià o castellà? en anglés hi ha una quantitat ingent de bons autors, alguns d'ells crítics famosos. Però clar, ací la crítica és el que és.Hem afegit un llistat de blogs, ho podeu veure a la columna dreta.

It’s The Audience, Stupid.

At its best, a symphony orchestra is more summer blockbuster than art-house flick. Orchestras make music on a big scale and consequently demand a big audience. Filling the house affirms why orchestras exist in a way that half-empty performances, regardless of their intrinsic merit, simply cannot.
Our community value is most easily and honestly measured by how many people want to hear us. We shouldn’t get distracted by obsessing about the age of the audience or the type of music we play for them. The central concerns are attracting a good turnout and performing as well as possible, irrespective of the repertoire.
As a first step, I believe orchestras should start with the low-hanging fruit and unapologetically play fewer Classics and more Pops.
My perspective was formed primarily as a player in two orchestras and by serving on various committees. My experience may not be apples-to-apples with every budget size and cultural market, but I know from doing research for contract negotiations, subbing in other orchestras, attending an ICSOM conference and the Mellon Forum that there are common problems.
To name a few, we face low attendance, high ticket prices, unstable budgets, high staff turnover and low morale. These may have different causes, but they are all worsened by a lack of funding. In these tough times, struggling orchestras should lead with programming that has more appeal than concepts. Our opening line to the public should be based on familiarity rather than aloofness.
Our best bet is to do more of what is already working. For most organizations, that is Pops. This, more than slashing budgets or new comissions, is a simple and intelligible way to grow roots deep enough to keep us from blowing away every time an economic storm kicks up. Insuring stability first earns us the right to be adventurous later.
Classics is a sturdy ship that more Pops won’t capsize. Ultimately, orchestras perform symphonies and the public will associate us with classical music. But it seems there is no amount of marketing (at least that we can afford) that can attract an adequate number of people for every classical concert.
Producing more Pops will make the ticket taker busy right away. From there, we can invest more in our artistic ownership of the programming and address some of the warranted complaints. There are many shows out there. Some are good and some are bad, but they consistently do well. I think the burden is on us to fold them more comfortably into the core artistic mission, and there is no real barrier to doing more immediately.
For a few months last season, I toured with Star Wars in Concert. The combination of good pay and thousands of fans each night gave the work a clarity of purpose that is often missing in our concerts, even some Classics. Obviously, ICSOM orchestras can’t play John Williams’ film music every night in arenas, but the lesson learned was that Pops doesn’t have to be rudderless.
The measurement for success is just different than it is for classical concerts. Of course, there will always be great traditional performances that will stick in the minds of the audience and players, but those nights are special because they hard to capture and reproduce. We need something more reliable and less inwardly focused.
I’m advocating that orchestras plant themselves firmly in the mainstream and play to their strengths: big shows in big spaces. To my taste, too much of the current orchestra-reform conversation centers around boutique innovations or simply cutting back. Certainly both have merits; however, they act merely as tourniquets by not meaningfully increasing the number of seats sold.
On the other hand, success at the box office can be pursued and measured. It is something that an institution can focus on and can use as a concrete benchmark. From there, we can extend ourselves on limbs strong enough to support the weight of more conventionally challenging projects.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Estadística del Blog

Estimats amics,
Dilluns vàrem començar aquest blog, quasi una setmana després tenim 211 visites. No som entesos en aquestes coses i no sabem si són pocs o molts, però el que sí sabem és que en són molts més dels que ens esperàvem. 
D'aquestes visites 169 són des d'Espanya, 23 dels Estats Units, 3 de França, 2 del Regne Unit i 1 des d'Alemanya. Ens sorprenen les visites des de l'estranger.
Des del punt de vista del contingut del blog, l'article d'opinió "Després del crash" ha sigut el que més ha interessat als visitants. I, pel que podem anar comprovant, l'article que hem penjat hui (l'editorial de l'Scherzo) sembla que també interessa. Amb que deduïm que els articles semblen que agraden. Ens comprometen a fer-ne un de collita pròpia cada deu dies més o menys, i penjar aquells que trobem interessants.
Hem pensat en fer enquestes, ens ajudaran a conèixer la vostra opinió sobre alguns temes.
Per concloure, només animar-vos a participar afegint comentaris, i així obrir debats que segur seran productius per a tots.
La pròxima setmana hi haurà poca activitat al blog, estarem uns dies de vacances.

Tiempo de recortes: editorial revista Scherzo

(L'editorial de la revista Scherzo, com sempre fixant-se en els grans auditoris i artefactes, sense mirar més enllà del terme municipal de Madrid o des de portes endins d'un gran auditori d'una gran ciutat. Tanmateix diu coses ben interessants)

Tiempo de recortes

Tiempo de recortesTodos sabemos que en España la cultura está sometida a los avatares de la política, que todavía los cambios implican igualmente nuevas direcciones incluso para actividades bien encaminadas, que cumplen su función adecuadamente y que tratan de que su trabajo revierta en la sociedad. Pero también sabemos que aunque la cultura no se haga con intangibles —hace falta dinero—, su efecto puede parecer que lo fuera. Es decir, sólo se advierte en las ganas del personal porque se le dé más si le ha gustado, la buena educación ciudadana o el incremento del gusto de los jóvenes por la lectura, la música o las exposiciones. Nuestro sistema se basa en la subvención, en destinar una parte de los presupuestos generales del Estado o de las autonomías o de los municipios a fomentar la cultura. El otro modelo es el que se desarrolla en Norteamérica desde siempre y consiste en involucrar al capital privado y del propio público en función del interés de lo que se le ofrece o, precisamente, para que lo que se le ofrece sea de su interés.
Llegados al momento de crisis generalizada que vivimos por todas partes, cualquiera de los dos modelos presenta con evidencia sus ventajas y sus inconvenientes y ambos confluyen en el mismo punto, en ese que reconoce que las circunstancias son más duras que nunca. En España vienen —y vendrán más aún tras las elecciones generales— recortes que seguramente afecten a programaciones culturales tanto en la contratación como en la promoción de las mismas. Y esos recortes pudieran poner en dificultades a programadores, promotores e informadores. En Norteamérica hay orquestas
que han debido cerrar o bien reducir sus presupuestos, y las hay que hasta se declaran en bancarrota como único y paradójico modo legal de recuperación económica, como ha sucedido en Filadelfia. Es interesante recalcarlo porque es un modelo que también se defiende desde este lado del charco.
Habiendo quien opina que si la sociedad no quiere a la música ésta debe, simplemente, cesar, o mantenerse tan sólo en los escasísimos ciclos que no reciben subvención alguna, siempre, llegados a este punto, acabamos apelando a la imaginación como último recurso para atraer a un público que debiera ser siempre el objeto de cualquier política cultural, pues es quien la paga entre nosotros… además de pagar otras cosas que redundan mucho menos en su beneficio. No hemos sido capaces de hacer un país en el que la gente se implique seriamente en la cultura de su comunidad, esté dispuesta a pagarla, a ayudar a quienes le hacen feliz, en este caso, con la música. Y ahí habría que hacer algo para que lo mejor del modelo norteamericano —la presencia de la comunidad en la cultura— no trajera consigo lo peor —el conservadurismo de muchas programaciones impuesto por sus financiadores, el sometimiento a los ciclos económicos, a las crisis que van y vienen. Quizá sea pensar en la cuadratura del círculo y por eso puede resultar bien práctico, por ejemplo, mostrarle al público de siempre, y mucho más al nuevo, que la música no muerde y que tienen derecho a pedirla desde el momento en que se gestiona públicamente. En ese sentido, la idea de dedicar un día entero a la música en Madrid —el Sólo Música organizado por el CNDM en el Auditorio Nacional—, sin acomplejar a nadie, sin agredir ni al veterano ni al novel, con eclecticismo y naturalidad, sin que el concierto sea lo más parecido a un examen para recién llegados o a una ceremonia para iniciados, parece un camino excelente, en la línea del ya tradicional del Musika-Música bilbaíno.
Y luego, claro, está la necesidad de colaboración entre las administraciones, el procurar que la demagogia no sustituya al rigor, que se gaste con criterio, que se gestione adecuadamente, todo eso que cabe pedir a unos políticos que, entre otras cosas, deberán administrar con criterio esos recortes que, al margen de unas u otras teorías sobre su pertinencia, llevan tiempo cayendo… y lo que te rondaré.

Arts Education and the innovation economy

Un llibre interessant, està en alglés, però supose que acabarà adaptant-se i traduint-se: