Un dia com hui fa 89 va nàixer Joan Fuster.
El 2012 es celebren dues dates al voltant de Joan Fuster, els 90 anys del seu naixement i el 50 aniversari de la publicació dels Nosaltres els Valencians. L'assagista suecà, malgrat confessar ser un amant de l'art dels sons, només escrigué sobre la música de forma tangencial. No anem a dir que les referències musicals de Fuster siguen rellevants, perquè realment no ho són. Però sí cal destacar que les referències que trobem als textos denoten un coneixement i una curiositat cap aquest art que no és limiten a un mer aficionat. El refinat paladar vers les arts també s'hi constata amb la música.
Amb la música popular, concretament en l'àmbit que anomenem "cantautors", la influència exercida ha sigut estudiada. Els lligams eren i són de sobra coneguts. Però aquestos, però, són molt menys evidents en la música clàssica, però és precisament en aquest àmbit on trobem les referències musicals als seus llibres.
Paradoxalment són alguns fragments on no es fa referència a la música aquells que particularment més ens han impactat com a músics i amants de la música. Valga com a exemple aquest fragment del Diccionari per a Ociosos, amb la veu dedicada a la bellesa
No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la "concupiscència" que ens fa desitjar-lo, no setirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.
Entre els músics i aficionats sovintegen en els comentaris jocosos fent analogies entre el sexe i la música, tema d'acudits fàcils. No és aquest els nostre objectiu. Les paraules de l'assagista serveixen per mostrar a aquells no iniciats en l'art de la interpretació i la creació musical que és allò que sent, que necessita un músics. La lectura del fragment porta immediatament a la ment del músic sensacions lligades a la necessitat de fer música. Com tothom gaudim de la contemplació de la bellesa. Però se'ns fan les dent llargues quan asseguts entre el públic en una sala de concert sentim la "concupiscència", el desig d'estar allí dalt fent música, l'enveja dels qui en aquell moment la creen. Davant d'una interpretació floreix el desig, ai mare! que donaria per estar allí dalt! Quin músic no ha pensat i dit això?!. Fer música, crear bellesa, és vida, carnalitat, és la necessita peremptòria d'art als molls dels ossos.
Com dèiem, aquest fragment de Joan Fuster, vist des d'aquest punt de vista, creiem pot ajudar als neòfits en la interpretació musical a entendre els músics i les seues "necessitats".
El 2012 es celebren dues dates al voltant de Joan Fuster, els 90 anys del seu naixement i el 50 aniversari de la publicació dels Nosaltres els Valencians. L'assagista suecà, malgrat confessar ser un amant de l'art dels sons, només escrigué sobre la música de forma tangencial. No anem a dir que les referències musicals de Fuster siguen rellevants, perquè realment no ho són. Però sí cal destacar que les referències que trobem als textos denoten un coneixement i una curiositat cap aquest art que no és limiten a un mer aficionat. El refinat paladar vers les arts també s'hi constata amb la música.
Paradoxalment són alguns fragments on no es fa referència a la música aquells que particularment més ens han impactat com a músics i amants de la música. Valga com a exemple aquest fragment del Diccionari per a Ociosos, amb la veu dedicada a la bellesa
No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la "concupiscència" que ens fa desitjar-lo, no setirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.
Entre els músics i aficionats sovintegen en els comentaris jocosos fent analogies entre el sexe i la música, tema d'acudits fàcils. No és aquest els nostre objectiu. Les paraules de l'assagista serveixen per mostrar a aquells no iniciats en l'art de la interpretació i la creació musical que és allò que sent, que necessita un músics. La lectura del fragment porta immediatament a la ment del músic sensacions lligades a la necessitat de fer música. Com tothom gaudim de la contemplació de la bellesa. Però se'ns fan les dent llargues quan asseguts entre el públic en una sala de concert sentim la "concupiscència", el desig d'estar allí dalt fent música, l'enveja dels qui en aquell moment la creen. Davant d'una interpretació floreix el desig, ai mare! que donaria per estar allí dalt! Quin músic no ha pensat i dit això?!. Fer música, crear bellesa, és vida, carnalitat, és la necessita peremptòria d'art als molls dels ossos.
Com dèiem, aquest fragment de Joan Fuster, vist des d'aquest punt de vista, creiem pot ajudar als neòfits en la interpretació musical a entendre els músics i les seues "necessitats".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada