Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimarts, 31 de gener de 2012

Sorprenents estadístiques d'aquest més i fotos de l'assaig d'ahir

Comencem l'any amb un creixement més que notori de les nostres visites, un total de 2657. Òbviament el major nombre de visites provenen d'Espanya, un total de 1582, seguit dels EUA amb 151, i, sorprenentment, Argentina amb 101. A partir d'ací un rosari de països: Colombia 98, França 95, Rússia 90, Guatemala 65, Alemanya 55, Mèxic 42, Hondures 40, etc.



Afegim unes fotos d'ahir assajant el quintet de Pavel Haas, port de muntanya de primera especial.

diumenge, 29 de gener de 2012

Componer en el Tercer Reich (III) de Fernando Delgado

 Tercera part del text de Fernando Delgado sobre la música al Tercer Reich

Aunque el nazismo careció de discurso estético coherente y de líneas compositivas oficiales, sus políticas culturales tuvieron un profundo impacto en la creación musical alemana.
Desde su primer año de gobierno, la dictadura hitleriana intervino activamente en la vida musical del país para reformar las condiciones materiales de la profesión.
Al mismo tiempo –y valiéndose de los mismo instrumentos–, expulsó de la vida pública a los que consideraba sus “enemigos naturales” –judíos y oponentes políticos–, provocando un radical cambio en el panorama compositivo europeo.
El nuevo poder reconocía en la música un elemento fundamental de la identidad cultural nacional. Con frecuencia, los discursos oficiales se refirieron a ella como “la más alemana de las artes”, la disciplina en la que incuestionablemente se había demostrado la supremacía germana. En lógica consecuencia, el régimen apoyó generosamente la vida musical: era necesario mantener la reputación nacional y demostrar al mundo que el nazismo no era una regresión a la barbarie. 

Desde los presupuestos oficiales se aseguró la pervivencia de las principales instituciones musicales del país, se impulsaron los estudios musicológicos y se financiaron proyectos de popularización de la práctica musical. Pero, a la vez, la política cultural era parte del programa de imposición del dominio nacionalsocialista. Al contrario que los sistemas políticos anteriores, el Tercer Reich centralizó la administración de los asuntos artísticos. En pocos meses, creó un poderoso aparato de burocracia cultural que quedó bajo el control de Joseph Goebbels, ministro de EducaciónPopular y Propaganda. Con la fórmula de “Selbstverwaltung unter staatlicher Überwachung” (autoadministración bajo
supervisión estatal), las actividades artísticas quedaron bajo el control de organismos profesionales teóricamente autónomos que estaban, en la práctica, férreamente controlados por la autoridad política. Desde septiembre de 1933, la
Reichskulturkammer (Cámara de Cultura del Reich) fue la organización
profesional –de adhesión obligatoria– que en- globó todas las manifestaciones culturales. Dividida en departamentos para cada actividad artística, era la encargada del gobierno de los asuntos musicales en el país a través de la
Reichsmusikkammer.

Con la Reichsmusikkammer, las autoridades respondían a la reclamación histórica de las organizaciones profesionales cuyos miembros, azotados por la crisis crónica del negocio musical, habían demandado una decidida intervención del Estado. La institución representaba corporativamente a los músicos profesionales, aficionados e integrantes de la llamada “economía de la música” (representantes, gestores, editores...), dividiéndoles en comisiones sectoriales. Para reforzar la imagen de independencia de la institución, las autoridades ministeriales escogieron a personalidades de prestigio mundial –no pertenecientes al NSDAP– para los máximos puestos directivos: Richard Strauss, la figura más respetada de la música alemana, fue nombrado presidente de la
Reichsmusikkammer; el director Wilhelm Fürtwangler, vicepresidente. Pronto se demostró que los elegidos no eran idóneos para el proyecto nacionalsocialista y fueron obligados a renunciar a sus cargos (sobre la salida de Strauss, véanse las
notas al cuarto concierto y sobre la de Fürtwangler, las notas al segundo concierto). Escarmentado, Goebbels nombró a personalidades más grises y afines. Desde 1935 hasta el finaldel régimen, el musicólogo Peter Raabe ocupó la presidencia de la institución.

Con diligencia, la Reichsmusikkammer introdujo importantes reformas organizativas de la vida musical: fijó los sueldos de los músicos, reguló la certificación profesional, restringió la participación de amateurs en actuaciones remuneradas, exigió exámenes y cursos específicos para los profesores privados, puso en marcha planes de jubilación para artistas... Finalmente, respondiendo a viejas reivindicaciones de los compositores, la institución aprobó una nueva legislación de la propiedad intelectual que ampliaba los derechos de autor yfavorecía la creación musical clásica frente a la popular.

Bertold Brecht cantant Kurt Weill i a ell mateix

Un enregistrament realment curiós.  És d'un fragment de l'Òpera de Tres Xavos on el cantant és el mateix Bertold Brecht, autor del llibret, i com tots sabeu, un dels intel·lectuals alemanys més importants del segle XX. 



dissabte, 28 de gener de 2012

Més sobre el mecenatge en cultura

Més reflexions sobre la llei de mecenatge i el sistema de subvencions. El següent text és de Cristina Riera, gestora cultural a Barcelona. Creiem que paga la pena llegir-ne un poc. Les preguntes que se'ns plantegen amb la lectura d'aquest text, i amb les reflexions que ja hem deixat per escrit en aquest blog, són: 
- El teixit empresarial de La Safor veu la inversió en mecenatge cultural rentable?  
- Són capaces les organitzacions empresarials de formar un fons comú per organitzar grans infraestructures? 
- Som capaços aquells qui treballem amb la cultura i els empresaris locals d'establir un diàleg i portar a terme projectes comuns? 

Desde luego los tiempos están cambiando. El estado de bienestar parece estar en camino de ser sustituido por una concepción neoliberal en la que el Estado se plantea pasar de la cultura como derecho universal que requiere apoyo público a dejarla a expensas del mercado y del patrocinio privado.
En este contexto se plantea la reforma de la Ley de Mecenazgo, histórica reclamación del sector cultural, como la receta mágica a todos los males. Una reforma imprescindible, sin duda (actualmente la ley del 2002 permite desgravar hasta un 25% de IRPF y 35% en impuesto de sociedades, frente al 60-70% de Francia e Inglaterra o hasta el 100% en EEUU).  “No estamos en contra de la subvención a la cultura, pero sí de la cultura de la subvención” Pasar de la subvención a la desgravación y la institución se lava las manos. Aunque, como recuerda Donald Sasoon, “no deja de ser una subvención estatal, aunque se canalice a través de manos privadas” o Luis Martínez: “En cualquiera de los dos casos, conviene precisar, el que paga es usted, lector.” 
Reforma imprescindible, sin duda alguna, pero ojo…, ni es la panacea ni es la solución a todos los males. Por un lado, y siguiendo la argumentación inicial, no se trata sólo de un nuevo modelo de financiación, sino de un modelo institucional, de mentalidad, de valores. Y la mentalidad y los hábitos requieren tiempo. No se convierte a un español en anglosajón a golpe de leyes. En España no existe por el momento suficiente tradición de inversión privada en cultura, ni sensibilidad ni consciencia suficiente por parte del tejido empresarial del interés a nivel de prestigio e imagen que puede conllevar la inversión en cultura, menos aún en un momento de crisis económica como la que afrontamos.
Por otra parte, desengañémonos, ceder el poder de decisión del apoyo cultural al sector privado implica dejar la cultura en criterios de rentabilidad empresariales, con todo el peligro de objetivos cortoplacistas y fácilmente digeribles por dirigentes no especialmente sensibles a conceptos como reflexión, investigación, crítica, riesgo… Así, es indispensable plantear un modelo mixto, en el que se logre una mayor participación de la sociedad civil y sector empresarial, pero protegiendo el concepto esencial de la cultura como derecho y un bien público que debe ser preservado desde la institución pública para garantizar su diversidad y accesibilidad, o, como recuerda Donald Sasoon.
Porque en la mayor parte de la cultura, “la autosuficiencia es imposible. Y la rentabilidad, una utopía.” 


Si desitgeu llegir directament en el blog de Cristina Riera punxeu aquest enllaç:
LEY DE MECENAZO ¿OPORTUNIDAD O PELIGRO?

divendres, 27 de gener de 2012

Entartete Musik: Paul Hindemith


Paul Hindemith és un dels compositors més importants dels repudiats pels nazis. El rebuig fou per diverses raons: estètiques, polítiques i per estar casat amb una dona jueva. És, sens dubte, un dels compositors més importants del segle XX, amb una personalitat extravertida i d'un talent immens per a les arts, va escriure poemes (alguns d'ells els recitarem en el nostre proper concert del 24 de febrer al Teatre del Raval de Gandia) i gran dibuixant de caricatures. Entre els dibuixos més coneguts estan els que realitzà a la seua dona per les parets, els tapets de les taules, les cadires i altres llocs de sa casa.
Un primer vídeo amb la sonata per a trompeta i piano amb el gran Wynton Marsalis.


Un dibuixos de Hindemith






I un darrer vídeo amb la Metamorfosi Simfònica, en aquest cas amb un registrament històric. El director és Rafael Kubelik, qui després de fugir de Txecoslovàquia en la primavera del 68, va ser contractat a Chicago, on poc després va ser acomiadat per "actituds excessivament democràtiques", que coses!


dijous, 26 de gener de 2012

El Concertino: ¿Quemamos los teatros de ópera?

Interessant article que apareix al blog de El País El Concertino. Fa uns dies dèiem que les notícies sobre música clàssica no apareixen en música, sinó en cultura. Bé, dos dies després el format digital de El País canvia i ens fa rectificar.
El text de Goyo Rodríguez ha aconseguit un nombre de comentaris molt significatiu per als blogs dedicats a la música clàssica. I no sols pel nombre, sinó per la qualitat d'algunes de les reflexions d'alguns dels lectors del blog.
Un debat obert que mereix seguir:
¿Quemamos los teatros de ópera?

dimecres, 25 de gener de 2012

Componer Bajo el Tercer Reich (II) de Fernando Delgado

La segona part del text de Fernando Delgado García sobre la música en el Tercer Reich. 


A finales de la década de los ochenta, la discográfica Decca lanzó la colección Entartete Musik (Música degenerada) dedicada a los compositores “prohibidos por el nazismo”. La serie recuperó el título de una exposición celebrada en Düsseldorf entre el 24 de mayo y el 14 de junio de 1938. En aquella muestra se
expusieron materiales relacionados con autores de la nueva música (retratos, obras teóricas, partituras, grabaciones, revistas...) que eran vilipendiados en pancartas diseminadas por las salas. La idea central del montaje era denunciar
el dominio judío de la vida musical alemana. Sin embargo, el involuntario protagonista de la exposición fue el “ario” Ernst Krenek (1900-1991), acusado de “mezcla racial” por el uso del jazz en su exitosa ópera Jonny spielt auf (1927, Jonny se pone a tocar). En la lista de “degenerados” y “charlatanes sin raíces”, le acompañaban Arnold Schoenberg, Paul Hindemith, Anton Webern, Igor Stravinsky, Kurt Weill, Franz Schreker, Hanns Eisler, Ernst Toch y Alban Berg.

 Las ideas sobre la degeneración artística tenían su origen en la antropología criminal desarrollada, a finales del XIX, por Cesare Lombroso. El siquiatra italiano creyó descubrir características físicas anormales en los individuos con tendencias delictivas. Esta degeneración –producto de una regresión genética mórbida– era la consecuencia física del deterioro moral del delincuente. En el libro Entartung (Degeneración) de 1893, su discípulo Max Nordau adaptó estos principios teóricos al mundo cultural: así, ciertas manifestaciones artísticas modernas tenían una base patológica, eran síntoma de la degradación espiritual de sus creadores. Adoptada por los teóricos nazis desde los años veinte, la idea de degeneración en las artes iba a ser el argumento central de las reflexiones artísticas nacionalsocialistas. La vaga definición del concepto permitió que fuese utilizado indiscriminadamente por los críticos cercanos al régimen. En el terreno de la música fue calificada de “degenerada” –según criterios particulares y divergentes– desde la atonalidad a la opereta, del jazz a ciertas versiones del neoclasicismo y, por supuesto, toda la producción de autores judíos, con independencia del estilo utilizado. 
La exposición Entartete Musik reflejaba la visión sobre la realidad musical  de Hans Severus Ziegler, consejero de estado de Weimar y uno de los jerarcas nazis más activos en la represión de las “músicas degeneradas”. En contraste con la exposición dedicada a las artes plásticas Entartete Kunst (Arte degenerado, Munich 1937), la muestra musical no era fruto de una iniciativa oficial sino de la
voluntad personal de un dirigente menor. Las generalidades sobre degeneración musical que salpicaban los discursos imperantes nunca llegaron a materializarse en la condena gubernamental de estilos musicales concretos. Por eso, Peter Raabe –presidente de la Reichsmusikkammer (Cámara de la Música del Reich) y máximo responsable del gobierno de la música alemana– consideró que Ziegler, al marcar a determinados compositores, había invadido sus competencias y elevó una protesta a las autoridades. Los medios de comunicación, controlados desde el Ministerio de Propaganda por Joseph Goebbels, apenas dieron cuenta de la muestra. La exposición cerró antes de lo previsto y, a diferencia de Entartete Kunst, no se repitió en otras ciudades del Reich.

dimarts, 24 de gener de 2012

Entartete Kunst: dos poemes d'Erik Fried

El poeta i assagista Erik Fried reperesenta una de les vessants de la poesia en alemany que s'allunya de l'existencialisme predominant en les primeres dècades del segle xx, per endinsar-se en una poesia compromesa socialment. Erik va haver de fugir d'Àustria després de l'assassinat de son pare per part de la Gestapo. Es refugià a Anglaterra, on residí fins la seua mort. 
  









Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa
Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conéixer-me
Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar
Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills
Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo se

POR I DUBTE
No dubtes
del qui
et diga
que té por.
però tin por
del que 
et diga
que no té cap dubte.

dilluns, 23 de gener de 2012

L'Òpera de Tres Xavos de Kurt Weill

Al proper concert sobre l'Entarte Musik interpretarem una selecció de l'Òpera del Tres Xavos de Kurt Weill i Bertold Brecht. Ací teniu un vídeo amb la primera part de la suit. Després de l'obertura, totes les cançons tan conegudes d'aquesta òpera: Mike the knife (Quel·lo Navalla seria la traducció al valencià?), Pierate Jenny, Tango Ballad, etc. La nostra versió el dia 24 de febrer al Teatre del Raval.






diumenge, 22 de gener de 2012

Hui concert a l'ermita de Sant Antoni

Hui a les 12'00h, a l'ermita de Sant Antoni de Gandia, hi haurà un concert a càrrec de professors del Conservatori Josep Climent (Oliva). S'interpretaran composicions Haendl, Vivaldi i Telemann, una bona mostra de repertori del barroc tardà.
Els músics que intervendran són:
- Eduard Sala, oboè.
- Ricaro Oretaga, piccolo.
- Vicent Navarro, fagot.
- Telmo Gadea, clavecí.

dissabte, 21 de gener de 2012

Helga Schmidt té la solució, això diu.

Josep Antoni Alberola
Membre del Llevant Ensemble

Llegim amb deteniment allò que comenten els gerents del grans teatres d'òpera espanyols al blog El Concertino de El País. , entre les opinions les de Helga Schmidt.
Un té el convenciment de viure en un país diferent al que viu certa gent. Geogràficament podem estar en un mateix entorn, però la percepció de la realitat social sembla contraria. Comencem per dir un parell de coses: la senyora Schmidt cobra més que el president de la Generalitat, uns 180.000€, però si sumem les dietes i altres cosetes, la quantitat aplega a 300.000€ a l'any. (http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/11/25/consell-ahorrara-medio-millon-rebaja-sueldo-directivos-empresas/859714.html, més informació també en aquest enllaç http://www.lasprovincias.es/v/20110805/culturas/helga-schmidt-plantea-dejar-20110805.html). Aquestes retribucions, tant en temps de bonança com ara amb la crisi, són una immoralitat. Ni per qüestions mercantilistes, segons la qual deuria rebre segons riquesa crea, és a dir, que hauria de refer més que rebre; ni per èxit social del Palau de les Arts; ni per la qualificació tècnica necessària justifiquen semblants catxets. Durant la seua gestió el dèficit del Palau de les Arts ha crescut de forma descomunal, el Palau de les Arts té problemes de públic i d'ingressos. La taquilla, ai! la taquilla...
Bé, la gerent del Palau de les Arts, com a solució a la crisi en el món de la música, i l'òpera en particular, proposa confeccionar una programació conservadora, és a dir, aquella a la qual no ha de pagar drets d'autor. Cavallers! ja tenim la solució! això junt a no gastar tant en l'escenografia. Ja està! Res de parlar-ne de reducció dràstica del seu catxet i privilegis estrafolaris.
Cal llegir també amb deteniment les paraules de Mortier (Teatre Reial de Madrid) i les de Matabosch (Liceu de Barcelona). Ni la més mínima autocrítica! 
Quin contrast amb tot el que està comentant-se aquests dies als EUA arran d'unes declaracions de David Gockley, gerent de l'òpera de San Francisco.(http://www.artsjournal.com/sandow/2012/01/more-clouds-gather.html en aquesta entrada del blog de Sandow trobareu bona cosa de comentaris i un enllaç amb el text de Gockley). Sinceritat, anàlisi de la situació, de la pròpia feina, i responsabilitat en obrir un debat públic sobre aspectes que afecten a les seues competències, amb el risc de ser censurada la seua gestió.
Transparència, sí, transparència en les dades i en el debat. Quin és el cost total, quines són les despeses (desglossades, per descomptat), si és suportable o no la infraestructura, per a qui és tot allò... perquè si és, com afirmava ahir mateix a la premsa l'escenògraf Jonathan Miller, per a què al Palau el public que va ho faça per a demostrar que és ric i per prestigi... doncs, vostès mateix.
Al blog de Greg Sandow, per exemple, podeu comprovar la vivacitat i la qualitat dels comentaris exposats allí al voltant de les paraules de David Gokley. A més, cal fixar-se en qui fa els comentaris, alguns d'ells són de gent important, dels que apareixen a la wikipedia, començant pel mateix Sandow. Alguna cosa podem aprendre d'aquesta gent.

divendres, 20 de gener de 2012

Concert a la Casa de la Marquesa de Gandia

Hui, a les 20'30 h, a la Casa de la Marquesa de Gandia tindrà lloc una actuació de música clàssica a càrrec de les sopranos Tina Gorina (Albacete), Miren Urbieta (Euskadi) i Stanislav Angelov. Concert organitzat per Pro-música i subvencionat per la Diputació.

dijous, 19 de gener de 2012

Componer Bajo el Tercer Reich (I) de Fernando Delgado García

Pengem la primera part d'un text divulgatiu sobre la música en el Tercer Reich de Fernando Delgado García.

COMPONER BAJO EL TERCER REICH I
Fernando Delgado García


Ningún periodo de la historia ha recibido mayor atención bibliográfica que los doce años de gobierno en Alemania del Nationalsozialistiche Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partido Nacionalsocialista de los Trabajadores Alemanes). Paradójicamente, la vida musical alemana de esos años ha sido, hasta hace muy poco, una gran desconocida. Por imperativos de la Guerra Fría, una parte sustancial de la elite musical del nazismo siguió ocupando los puestos fundamentales de la estructura musical germana de posguerra. La recuperación para la nueva realidad de renombrados intérpretes, musicólogos y compositores impuso una rápida liquidación del pasado musical nazi. Durante años, la dictadura hitleriana se explicó como un paréntesis de la vida musical alemana, un
episodio oscuro y aislado sobre el que se extendía un manto de silencio.
Al mismo tiempo, para esta voluntaria ceremonia de olvido, era necesario crear líneas de interpretación que negaran las responsabilidades personales de los artistas. Según este discurso, la música en el Tercer Reich habría estado estrechamente controlada por un Estado que imponía sus postulados ideológicos-estéticos a todos los creadores. Como frutos de esa coerción, los productos artísticos realizados en el periodo serían –de forma global y por necesidad– inferiores. De este modo, se lograba mantener la creencia en la superioridad moral del “verdadero” artista –aquel que se había resistido a las directrices del régimen– y se negaba la posibilidad de obras de valor estético en un ambiente degradado espiritual y moralmente.
Hubo que esperar a la última década del pasado siglo para que nuevos estudios musicológicos dejasen ver una realidad más compleja: la vida musical bajo el Tercer Reich fue tan intensa y estuvo tan llena de contradicciones que no era posible reducirla a esquemas simplistas. La nueva visión nos ha ayudado a comprender mejor los mecanismos que relacionan el arte y la política y nos ha advertido de que, hasta en el momento más negro de la historia de Europa, deben evitarse identificaciones automáticas entre ideologías y estilos artísticos.
Las consecuencias de la revisión histórica del periodo aún no pueden darse por concluidas. Gracias a los trabajos de los últimos años, se dispone de una imagen bastante detallada de la relación del régimen nazi con la estética musical, el funcionamiento de las instituciones musicales durante el periodo y las actitudes de los artistas germanos ante la nueva realidad.
Sin embargo, pese a esfuerzos realizados para recuperar a autores específicos –particularmente a los compositores exiliados y a los que murieron en los campos de concentración–, la creación musical de esos años sigue siendo mal conocida. Sin duda, la futura reevaluación de todos los repertorios surgidos en estos años convulsos de la historia europea nos enfrentará con nuevos retos estéticos y morales.

dimecres, 18 de gener de 2012

Ha faltat Gustav Leonhardt

Ens hem assabentat de la mort del gran, gradíssim Gustav Leonhardt. Fa només un mes el músic holandes va anunciar que es retirava amb 83 anys. La interpretació de la música antiga és hui en dia com és en bona part per l'aportació de Leonhardt. Gran intèrpret d'un saber immens.
Una mostra de la seua mestria, un vídeo de les variacions Goldberg de Bach.



Vídeo de la darrera actuació de Leonhardt el desembre passat a París



Una darrera reflexió, per què a El País la notícia de la mort de Leonhardt apareix a la secció de cultura i no a l'apartat de música? Darrerament les notícies de música clàssica apareixen a cultura, mentre que a la secció de música sols es donen notícies de música pop, rock o flamenc. El per què que ens ve al cap és bastant trist...









dimarts, 17 de gener de 2012

José Ignacio Wert, ministre de cultura, anuncia que en breu estarà enllestida la llei de mecenatge

El ministre de cultura, José Ignacio Wert, ha anunciat que en breu estarà enllestida i preparada per a la seua aprovació la llei de mecenatge. No ha donat detalls de com serà aquesta, però es suposa que semblant a la proposta que el PP presentà la legislatura anterior. Ja veurem. Queda clar que entrarem en un canvi de sistema, i que per molt ràpid que diu el ministre que està treballant, en aquest moments portem mesos suportant el "no res", el "res de res", ni subvencions ni mecenatge, i les companyies de teatre, grups de música, dansa, etc. desapareixent. No és el treballar ràpid, és no fer tard. Ens preguntem si aquesta llei no la tenien preparada abans de les eleccions per la seua aplicació inmediata.

Un article interessant que apareix hui a la premsa i que complementa la notícia anterior:

dilluns, 16 de gener de 2012

Entartete Kunst: Oskar Kokoschka

Els músics normalment coneixem a Oskar Kokoschka per l'apassionada relació que mantingué amb Alma Mahler, deformació professional. Alumne de Klimt, l'artista austríac és un dels pintors més importants de l'expressionisme centre-europeu, i, per tant, qualificat pels nazis com degenerat. Com a acte de rebel·lia irònica, a un dels seus autoretrats li donà per títol degenerat. La persecució d'ell i de la seua obra el forçà a exiliar-se, en un primer moment a Praga, i després al Regne Unit i Suïssa. La seua activitat artística incloïa la creació literària, majorment en obres dramàtiques i poesia.

Autoretrat Degenerat
















Entre els abundants retrats podem destacar el que realitza al català Pau Casals.






diumenge, 15 de gener de 2012

El Palau del les Arts i les seues aturades

L'altre dia comentàvem que el Palau de les Arts de Valencia només obrirà nou dies en dos mesos. Ahir ens assabentàvem que tancarà completament els mesos de juliol i agost. Però el que més ens ha "encuriosit" és que les despeses de manteniment són de 330.000€ mensuals, amb la qual cosa ràpidament ho trau el càlculs i resulta que per a nou dies d'activitat ens gastarem en dos mesos 660.000€ en manteniment. El mesos inactius de l'estiu el manteniment es redueix a 130.000€ mensuals, un total de 260.000€. 
Resumint, que quatre mesos de portes tancades, excepte nou dies, ix a 790.000€!!!!! per als qui les xifres grosses encara tenen més significat en les antigues pessetes: 131.444.940 milions!! costa la inactivitat!!!
Estem parlant només de manteniment.
Que ens acusen de demagògia: però quanta música, teatre, dansa i art es pot escampar per tota la geografia valenciana, poble per poble amb aquests diners!
Fa anys, Jordi Savall, en una conversa informal, ens comentava que en el món de la música les oportunitats perdudes, i més si aquestes comportaven quantitats ingents de diners -com en el cas del Palau de les Arts-, significaven que aquestes eren  perdudes de per sempre, o al menys per a vàries generacions. Allò necessari es convertia en desestimat i repudiat socialment. En aquests moments aquest és el camí que sembla trepitjar el projecte d'un teatre d'òpera i una orquestra d'alt nivell a València. La connexió amb amples capes socials és i ha sigut inexistent, però el deute i els costos feneixen transversalment tota la societat. En aquests moments on la crisi està provocant estralls en l'economia de la major part dels valencians, la mirada està en projectes en fallida econòmica que han tingut despeses estrafolàries de difícil comprensió, com és aquest cas, i que a hores d'ara són institucions submergides en un fracàs social.
Volíem un teatre d'òpera i una orquestra d'alt nivell... ja vorem com acaba tot.
Un darrer comentari: tenim ja una orquestra d'alt nivell, l'Orquestra de València, que potenciant-la i dotant-la de més recursos no desmereix, ni molt menys.
La informació l'hem aconseguida d'aquesta notícia del Levante

dissabte, 14 de gener de 2012

Ilse Weber, poeta i compositora

Al programa Entartete Musik incloem una sèrie de composicions relacionades amb el gueto de Terezin (Theresienstadt en alemany).
Entre els poetes i compositors que foren allí reclosos destaca Ilse Weber, qui cultivà les dues arts, la de la paraula i la de la música. Al gueto Ilse va escriure al voltant de seixanta poemes, per als quals ella mateix composà la música per poder cantar-les com a cançons de bressol als xiquets.
Ilse va ser assessinada al camp d'Auschwitz. Segons testimonis de supervivents, de camí a les infames càmeres de gas anava cantant la seua cançó Wiegala. Podeu escoltar aquesta bella cançó en el següent vídeo






divendres, 13 de gener de 2012

Cartell del concert " Entartete Musik " al Teatre del Raval de Gandia

Ací tenim el cartell del nostre pròxim concert. Serà el proper dia 24 de febrer al Teatre del Raval de Gandia. El concert està dedicat a l'Entartete Musik. Anirem penjant informació sobre què és Entarte Musik.

,

dijous, 12 de gener de 2012

El Palau de les Arts obrirà onze dies en dos mesos

El Palau de Les Arts, aquest gran mastodont on treballen 300 persones i que ha costat tants milions d'euros (que deguem, recordem-ho) en construir, en sobrecostos, mateniment, etc. en dos mesos només obrirà onze dies, cinc en gener i sis en febrer. 
És aquest el rendiment que els valencians podem extraure d'una inversió tan extraordinària? 
Les crisis econòmiques que ens han afectat al llarg dels darrers cinquanta anys sembla que no han servit per alliçonar-nos alhora d'enfrontar temps de bonança. Sembla que tornem a la realitat després d'un temps de bogeries i fantasies desmesurades.
Pengem l'enllaç de la notícia del Levante:
http://www.levante-emv.com/cultura/2012/01/11/palau-les-arts-abrira-cinco-dias-enero-seis-febrero/871604.html

dimecres, 11 de gener de 2012

La New York City Opera tanca l'orquestra i el cor

La New York City Opera, el segon teatre d'òpera de Nova York i més avantguardista i agosarat que el Met, ha tancat l'orquestra i el cor. La gerència ha acomiadat als músics, i es converteix en un teatre d'òpera sense orquestra i cor, el pròxim pas la fallida total i el tancament del teatre.
Continuen els estralls en el món de la cultura per tot arreu. Podeu llegir la notícia al blog de Norman Lebrecht: 
A més, podeu visitar la pàgina de suport a l'orquestra 



dilluns, 9 de gener de 2012

Entartete Kunst: un poema de Bertold Brecht

Bertold Brecht és, sens dubte, un dels escriptors alemanys més influents del segle XX, i també un dels més detestats per les autoritats nazis, veient-se obligat a fugir d'Alemanya el 1933. Les seus obres foren fins i tot cremades públicament durant el règim nazi.
Pengem un breu poema de Brecht traduït per Feliu Formosa. Certament aquests versos semblen que parlen dels nostres dies.







He sabut que havien construït ciutats
no les he anades a veure.
És un fet per a l´estadística, pensava
no pas per a la història.
Què són, ara, unes ciutats, construïdes
sense la saviesa del poble?




Art degenerat, Entartete Kunst

La Música Degenerada, Entartete Musik, s'inseria dins un conglomerat major que el règim nazi anomenava Art Degenerat, Entartete Kunst. Fins el nostre concert del dia 24 de febrer anirem incloent entrades amb exemples d'art i artistes condemnats pel Tercer Reich. Hi hauran exemples d'arts plàstiques, poesia, teatre, i, per descomptat, música.
La primera imatge que oferim és la del cartell anunciador de l'exposició del 1937 d'Entartete Kunst.


dissabte, 7 de gener de 2012

música i ètica

La primera pregunta clau: és possible diferenciar l'obra musical de l'actitud ètica de l'autor? Òbviament sí, aquells que gaudim de la música de Wagner no tenim present quan gaudim d'ella l'antisemitisme de l'autor. O quan un escolta l'exaltació germànica dels Carmina Burana d'Orff no pensa en el militant nazi. Cal recordar que la trilogia on s'inclou els Carmina porta per títol Triomf, i que fou composta i amplament difosa durant el Tercer Reich. L'acceptació i col·laboració gustosa amb règims dictatorials és de sobra coneguda en molts compositors i músics. No cal anar molt lluny, ací el dictador va morir el 75 i ens sobren bona cosa d'exemples. Però com dèiem, és possible separar l'obra de l'actitud de l'autor, sempre i quant la composició no tinga referències explícites que denoten una ideologia concreta que puga entendre i violentar l'oient. 
La segona pregunta clau: és lícit continuar ignorant i marginant autors perseguits per règims antidemocràtics? Queda clar que aquesta és la situació per a molts músics i compositors. Actuar així no és perllongar el boicot i fer-se involuntàriament coresponsable i còmplice? Si hem sigut extremadament tolerants i hem obviat el passat i la ideologia totalitària d'alguns, com és que continuem sent cecs amb els autors marginats i reneguem a l'oblit llur obra? Condemnar -que de fet no es fa- els autors col·laboracionistes és irrellevant, és rehabilitar i honrar l'obra i els autors perseguits la tasca a realitzar peremtòriament. 
(Aquesta entrada forma part de les reflexions realitzades pel grup alhora de confeccionar un programa al voltant de l'Entartete musik -Música Degenerada-)

Dos vídeos, un de música de Viktor Ullman i l'altre de Pavel Haas, dos compositors del que s'anomena generació perduda. Ambdós moriren al camp d'Auschwitz.





dijous, 5 de gener de 2012

Noves idees, nous formats. Metropolis Ensemble i Ad Hoc

Queda bastant clar que aquells grups i ensembles que estan "sobrevivint" són aquells que mantenen una actitud agosarada. Açò pot vindre des de diferents perspectives, una de les més importants és canviar el format del concert. Doneu-li un colp d'ull a aquest vídeo del Metropolis Ensemble




Però no només el vídeos, és també la filosofia que impregna tot el projecte. Als EUA aquesta mena de concerts no són en edificis o espais públics, amb què el mecenatge privat -"amb ànim de lucre", per descomptat- juga una part important de la realització.
Paga la pena també obrir la següent pàgina de l'ensemble Ad Hoc, els quals, a més dels concerts, organitzen "assajos oberts" on el públic pot assistir a un assaig d'allò que s'interpretarà en concert.
Idees i projectes n'aprenem i en tenim molts, com podeu comprovar, però...


dimecres, 4 de gener de 2012

Què va triar el públic en el concert "A la Carta"

Aquest és el programa que trià el públic per al concert del darrer dia 30 al Teatre del Raval.
Obrírem el concert amb les Dances Romaneses de Bartok, en un arranjament fet per nosaltres mateix. Al següent vídeo podeu escoltar la composició interpretada pel propi compositor al piano.











Continuàrem amb les Tree Shanties de Malcom Arnold



La tercera peça que es tria fou el Libertango de l'argentí Astor Piazzola



La darrera peça escollida fou Raices d'Asins Arbó. Però com la votada fou bastant estreta decidirem tocar també el Quintettino d'Arvo Part. Pengem un video del quintettino amb una versió que no ens convenç, però que és l'única que hem trobat.


Per concloure, interpretàrem com a bis, i a forma d'avanç per al proper concert, un fragment de l'Òpera de tres xavos de Kurt Weill


dimarts, 3 de gener de 2012

Rectifiquem l'entrada anterior

A Gandia hi hauran dos concerts. Un serà el dia 22 a l'ermita de Sant Antoni a càrrec de professor del conservatori d'Oliva. El segon serà el dia 20 a la casa de la Marquesa. El concert, organitzat per Pro-Música, comptarà amb la participació de la cantant d'Albacete Tina Gorina, la donostiarra Miren Urbieta i el pianista búlgar Stanislav Angelov. La programació a la Casa de la Cultura continua amb la mateixa línia dels mesos anteriors.

2012 dia 3 i la notícia és que no hi ha notícia

No sabem si és que encara no els ha donat temps als reponsables o que la cosa pinta així. Hem recorregut les diferents pàgines web i ens hem informat i no hi ha notícies de programacions musicals professionals, siga del gènere que siga. Només, i de forma esparsa, alguna recialla del que queda de la temporada passada programat per al dia Reis. 
Estem possiblement entrant en la plenitud d'allò anunciàvem fa uns dies: les subvencions s'han acabat (al menys per a la majoria dels mortals) i la llei de mecenatge encara tardarà. Nus, ens hem quedat nus.

dilluns, 2 de gener de 2012

Fotos del Llevant Ensemble al Raval

Pengem unes quantes fotos del concert "A la Carta" que vàrem fer al Teatre del Raval.
Gràcies a tots els assistents i a la família de Pluja Teatre.
Unes del backstage. Mare de Déu, que estaria contant-li Josep Antoni a Rafa per a deixar-lo amb eixa cara!


















Durant la prova acústica.













Parlant amb el públic





Durant l'actuació