Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dissabte, 30 de juny de 2012

Dia de l'orgull gay: qui és Salvador Ferrando?

Dimecres passat, com tots els 28 de juny, es celebrà el dia de l'orgull gay. Volem homenatjar des d'aquest blog a tots els companys músics que per la seua tendència sexual han patit els atacs dels homòfobs.
Més concretament volem portar a la memòria a Salvador Ferrando. Clarinetista de Carcaixent i músic militar. Salvador, el 1764 -clarinetistes la data no és errònia!-, va patir un judici al temut tribunal de la Inquisició amb l'acusació de sodomita. Fou empresonat, al document s'adrecen a ell com a reu. Al judici va haver d'escoltar els testimonis, entre ells Antonio Mayor, tambor del mateix regiment, amb qui va mantindre relacions i possiblement, pel que s'entreveu, una certa relació estable. Antonio Mayor, després d'haver declarat, també fou empresonat.
Salvador Ferrando, com a símbol, mereix eixir de les obagues del passat i estar present en l'imaginari col·lectiu dels músics valencians. El 5 de setembre va començar el judici, tinga'm en compta la data.
És el testimoni més antic que coneixem d'un músic valencià acusat a la Inquisició per homosexual. 




dijous, 28 de juny de 2012

Llibres: The rest is noise / el ruido eterno d'Alex Ross

El Ruido Eterno és el títol de la traducció al castellà del bestseller The Rest is Noise del crític nordamericà Alex Ross. El títol en castellà és suggeridor, però el títol original -extret del Hamlet- és molt més interessant i acurat respecte al contingut. Amb el llibre El triunfo de la música clásica de Tim Blanning ja fèiem el mateix comentari: Les traduccions dels títols sovint són decebedores.
Alex Ross és un prominent crític nord-americà. Eclèctic i independent. Representa l'avantguarda de la nova crítica musical, allò que per ací ni es veu ni s'espera que es veja encara en un temps. De la seua qualitat com a crític i la seua excel·lent prosa dóna bona mostra haver sigut finalista del premi Pulitzer i haver aconseguit amb la seua tesi sobre James Joyce un excel·lent cum laude a la universitat de Harvard. A Ross el podeu llegir al seu blog i al periòdic New Yorker.  
El Ruido Eterno és un recorregut per la música del segle XX, però amb un acostament novell, molt allunyat dels llibres canònics d'història de la música. El text acosta la música del segle passat als lectors, facilita llur comprensió, aparta prejudicis, relaciona les composicions als autors entesos aquests no com entitats abstractes, sinó com persones de carn i os amb una biografia concreta marcada pels temps. 
La lectura, en principi, és merament històrico-musical, però de fet, el que Ross planteja és gairebé un visió de la història del segle XX des de l'evolució estètica de la música. Sovint construeix el relat a partir d'una anècdota des d'on desenvolupa l'argument, l'empra donant-li un significat metafòric. La relació entre Strauss i Mahler és ben significativa. Ross no només ens mostra les diferències estètiques entre ambdós, sinó com l'auge antisemita s'expressa en un compositor com Strauss no com antisemitisme, sinó com el campió dels compositors alemanys aris nonazi però displicent amb el nazisme. El crític nord-americà descriu com aquesta situació social embruta la relació entre el dos genis. Però realment ens emmena a comprendre quin era l'ambient social de llavors al món germànic.
Aprofitant les noves tecnologies, Ross aporta exemples musicals de les obres citades al seu llibre. Els audios es poden escoltar en el següent enllaç del seu blog The Rest is Noise. Amb un telèfon i uns auriculars podreu anar llegint i escoltant els exemples segons apareixen citats al text.
Un llibre excel·lent amb què esmerçar les hores d'oci de l'estiu.
Farcim aquest post amb el vídeo de Louis Andriessen, concretament amb Workers Union (sindicats).



 I amb un altre d'Arvo Part, condretament de Tabula Rasa.

dilluns, 25 de juny de 2012

cabòries: és la paraula "música" un problema?

El títol del post pot semblar estrany, àdhuc provocatiu, però amb una mínima d'anàlisi sobre què significa la paraula "música" hom ensopega amb la pregunta. No creieu que la resposta és fàcil i unidireccional. El plantejament s'acosta al problema de què és la música. Per a endinsar-se en la recercar de la resposta tenim un bon grapat de filòsofs de totes les èpoques. Però nosaltres preferim a Dahlhaus que ens il·lumina amb llur sapiència, encara que amb una prosa obtusa. Òbviament la pregunta de què és inclou la de què no és. Però açò són figues d'un altre paner. 
El que volem plantejar és si és possible la distinció entre allò que en música hauríem de considerar art i el que és senzillament llenguatge, comunicació. Tot art és comunicació i tota comunicació necessita un sistema de símbols, llavors la música, considerant-la art o no, és comunicació i empra un llenguatge determinat. La diferència amb altres sistemes de comunicació és la no concreció. 
Si fem una analogia s'entendrà millor allò que volem exposar en aquest post. Fixem-nos amb aquests exemples:


Coure les costelles i la cansalada unes dues hores a foc mig-suau i reservar el brou. Aparteu la carn, deixar escórrer i fregir amb oli, també fregir les creïlles tallades amb rodanxes. Seguidament fregirem les botifarres els xoricets i la "cabeça" d´alls, retirem i reservem. Amb aquest oli sofregim l´arròs amb tranquil·litat, ha de que quedar ben fet. Ja anem a treballar en la cassola de fang, afegim tots els ingredients amb un cert ordre i afegirem per ultim el brou que tindrem reservat. Sempre el doble de brou que d'arròs, 4 gots d'arròs=vuit gots d'aigua. Per últim afegim les creïlles i les tomaques crues a rodanxes, ficarem al forn a 200º uns 45' minuts.
Bon profit!!


Fantasiant,   Amor a mi descobre
los grans secrets   c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar   als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço   que persones no tasten.
Tant en Amor   l'esperit meu contempla,
que par del tot   fora del cors s'aparte,
car mos desigs   no són trobats en home,
sinó en tal   que la carn punt no·l torbe.

El primer text és la recepta de l'arròs al forn, el segon un fragment d'un poema d'Ausiàs March. Supose que tots estarem d'acord què el segon exemple és allò que denominem literatura, és art! (i en aquest cas sublim). Mentre la recepta de l'arròs al forn o el que apareix escrit en l'etiqueta de la nostra camisa no ho considerem literatura, no és art. Sense dificultat ho podem constatar. Però i en la música? no tenim una paraula específica per a dir que allò és "literatura" diferenciant-ho així del mer acte de comunicació. Qualsevol concatenació de sons organitzats amb una lògica sintàctica ho podem considerar música, però tota organització de sons amb lògica sintàctica ho podem considerar art? Sovint no se'ns ven i estem pagant com a art l'etiqueta de la samarreta? 
La reflexió teòrica ha d'acompanyar-se necessàriament amb la difusió, amb pedagogia, sobretot amb aquells que tenen la tasca de programar (alcaldes, regidors, assessors, directors de centres culturals, etc.). Per què? perquè en temps de bonança fot, però en aquests temps convulsos toca els nassos que les instruccions del comandament de la tele es paguen com a art i l'art com si foren les instruccions.

dissabte, 23 de juny de 2012

La "Bella de vos so enamoros" de Raimon

 Una altra Bella de vos, aquesta ocasió amb els versos de Joan Timoneda i música del socarrat Raimon.
Queda clar en aquesta cançó el talent de Raimon per entendre el ritme intern dels poemes i trasladar-los a la música.






Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,

a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic

he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Bella, de vós só enamorós.

Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Vós m'haveu fet gran cantorista

i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,

que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Bella, de vós só enamorós.

Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

dimecres, 20 de juny de 2012

Cada setmana un poema: bella de vos som namorós

Un poema de Pere Serafí "el Grec" (1505/1510-1567) posat en música pel genial Mateu Fletxa "el Vell" * (1481-1553). La composició s'inclou dins del Cançoner del Duc de Calàbria, conegut també com Cançoner d'Uppsala. Gaudiu-ne, paga la pena



Bella, de vós som amorós.
Ja fósseu mia!
Sempres sospir quan pens en vos,
la nit i día.

Ja mai estich punt ni moment
sens contemplar-vos.
Fora de tot mon sentiment,
voiç per amar-vos.

Daume valença, puix podeu,
Senyora mia,
puix en vós es tot lo meu bé
la nit i dia.

Vós heretau tot lo meu bé
Tot el que em dura
si no'm valeu prest, m'haureu
en sepultura.

Del meu mal, quin bé n'haureu,
anima mia?.
Per defugir lo dany que feu,
Siau-me vós guia.

Veix-me de vós-res i-lligat
Lluny d'esperança,
Haiau-me donçs, vós pietat,
Sens més tardança.

Puix vostre só, plagués a Déu
Vós fósseu mia;
car lo mal que sentir-me feu,
No'l sentiría.

* Les entrades de la Wikipedia sobre Mateu Fletxa són lamentables, hem enllaçat amb la castellana per estar bastant millor que la redactada en català

diumenge, 17 de juny de 2012

cabòries: l'ecosistema

En quin ecosistema vivim els músics que ens dediquem a la música clàssica? Ens referim al context valencià, i més concretament al de la Safor, on vivim els membres de l'Ensemble Llevant. Aquest País compta amb una magnífica tradició musical en diversos àmbits, però no en el de la música clàssica de tipus simfònic, i menys encara el cambrístic. Probablement la major dificultat per als músics és desenvolupar l'ofici en aquest context. Tots hem renunciat a una dedicació exclusiva com intèrprets -que és per al que ens hem preparat i la societat ha posat els recursos- per altres activitats amb les que guanyar-nos el pa, majoritàriament l'ensenyament. Les condicions no és que siguen dures, que si ho foren serien assumibles, és que senzillament no existeixen.
Però a més hem de bregar amb una circumstància ben particular. Podem assegurar per experiència pròpia que és ben nostra, fins i tot tenim dites populars al respecte: quan més lluny més miracles. Vivim en un País on s'acull tot allò que ve de fora amb entusiasme, i desdenyem allò produït per gent de casa. Que ningú es tire les mans al cap, tots sabem que és així. 
Hi ha desconfiança amb les capacitats dels músics locals i confiança amb tot allò que ens ve de fora, encara que en la vida hajam escoltat a aquell músic i ni ens sone el nom. Està clar que els músics locals en ocasions no hem estat a l'altura. Però no sols creiem que es cosa del passat, sinó que també pensem que és músics foranis sovint tampoc ho han estat però conserven el crèdit. 
La responsabilitat no cau exclusivament en el públic, com algú de tant en tant té la temptació d'afirmar. Posats a assenyalar, nosaltres, els músics, ens posem al capdavant, però després han de vindre els polítics, els programadors i la crítica musical. L'esnobisme és un punt clau d'aquest problema. I amb relació amb aquest l'elitisme social i cultural. No cal oblidar la conjunció d'interessos personals, que com amb qualsevol àmbit estan ahí.
Des de la música popular de les bandes, a qui nosaltres i la societat en el seu conjunt tant els deu!, els músics hem sabut formar-nos per transcendir-ne i bregar-nos en el món professional en altres països, essent acceptats i passats a formar part d'allò que podríem anomenar "mercat professional" d'aquells llocs. Ací el paisatge és altre: què ha passat? les respostes són múltiples.

dijous, 14 de juny de 2012

Cada setmana un poema: William Blake i Benjamin Britten

Un poema de l'escriptor anglés William Blake (1757-1827) musicat per Benjamin Britten (1913-1976). No hem trobat cap traducció al valencià del poema. 
És impressionant la força expressiva que li atorga la música de Britten als versos de Blake, el quals no estan, ni molt menys, entre els millors del poeta londinenc.



La rosa enferma

estás enferma, ¡oh rosa!
El gusano invisible
que vuela, por la noche,
en el aullar del viento,
tu lecho descubrió
de alegría escarlata,
y su amor sombrío y secreto
consume tu vida.

O Rose, thou art sick!
The invisible worm
That flies in the night,
In the howling storm,

Has found out thy bed
Of crimson joy:
And his dark secret love
Does thy life destroy.



dilluns, 11 de juny de 2012

Ligeti: musica ricercata i les 6 bagateles

Georgy Ligeti és sense cap mena de dubte uns dels compositors més importants del segle XX. La música ricercata per a piano sol i les 6 bagateles per a quintet són dues (o una?) de les composicions més populars d'aquest autor. La música ricercata fou composta entre 1951 i 1953. A proposta del quintet de vent Jeney -suposem que agafa el seu nom en homenatge a Zoltan Jeney- Ligeti arregla sis moviments pertanyents a la musica ricercata per a quintet de vent, donant-li el nom de 6 bagateles. La música de les bagateles correspon als moviment 3r, 5è, 7è, 8è, 9è i 11è de la ricercada.
Amb els següents vídeos podem comprovar la mestria de Ligeti en l'art de l'orquestració, i com una mateixa música pot transforma-se bàsicament pel joc dels timbres. A més, i suposem que és el que resulta més interessant, podem captar com canvia una mateixa música si aquesta està interpretada per un únic intèrpret o per un grup. 
El vídeo de les bagatelles va tot seguit . Pot ser el més interessant és interrompre la reproducció al final de cadascun dels moviments i escoltar-ho amb piano, o viceversa. Els vídeos de la musica ricercada inclouen la reproducció de la partitura.
La pròxima temporada al Raval: Ligeti.








 






                          





divendres, 8 de juny de 2012

Cabòries: el tant per cent dels retalls

Portem temps i temps parlant dels retalls en cultura. Des de diferents administracions es retalla i es donen uns tants per cents. Són aquestos reals? suposem que sí. Són aquestos reals respecte a la programació de cultura? No. Hi ha una trampa que no ens la diuen mai i que no està comptabilitzada.
Si es retalla un tant per cent determinat, però el manteniment de les infraestructures és el mateix, i els treballadors de l'administració són els mateixos i amb el mateix salari, el retall en programació és el tant per cent indicat? No. Per tant, les xifres que es donen no corresponen. No volem suggerir que no es mantinga com cal les infraestructures, i més encara que s'acomiade a treballadors o se'ls baixe el sou, més lluny! Però sí demanem sinceritat. Un cop tingut en compte aquests factors, quin és el tant per cent real dels retalls en programació?
Una altra reflexió. Quins són els costos en personal i infraestructures i quins en programació? Segons denunciava l'Avetid només un 15% del pressupost incideix en l'activitat i el teixit productiu. Només en 15%!! estem davant d'uns pressupostos dedicats a activitats (en aquests cas escèniques) o estem davant una altra cosa? De ser aquesta la relació, en tot cas, no hauria de ser el contrari, un 85% en programació i un 15% en altres despeses?


dimarts, 5 de juny de 2012

Monumentum pro Gesualdo

Tant Picasso com Stravinsky feren una sèrie de relectures d'obres "clàssiques" de la pintura i la música. Sospitem, per la cronologia, que és el rus qui va ser influït pel genial pintor andalús.
File:Las Meninas, by Diego Velázquez, from Prado in Google Earth.jpgDe Picasso és de sobra conegut el seu quadre sobre les menines, més correctament els seus quadres, perquè en són un total del 58 els dedicats a l'obra de Velázquez.
Segurament molt de vosaltres conegueu aquestes pintures del malageny, es troben en diferents contextos: publicitat, il·lustrant llibres, etc. Però la visita que efectua Stravinsky als madrigals del peculiar Carlo Gesualdo ni molt menys és tan coneguda. La música del rus ens encaterina pel seu neoclassicisme discret, decorós. Per contra Gesualdo us podrà agradar o no, però la seua sensualitat i voluptuositat, el seu menierisme per parlar amb propietat, no us serà indiferent.

 El primer vídeo correspon a l'obra d'Stravinsky Monumentum pro Gesualdo, dirigida per ell mateix. Per cert, la imatge que apareix al vídeo és un retrat de Gesualdo.



El segon vídeo correspon al madrigal Beltá, poi che t'assenti. No penseu que hi han notes desafinades o mal escrites (errors de composició), que és el que van creure més d'un musicòleg del segle XIX, aquesta música és així, és Gesualdo. Després d'escoltar-ho podreu entendre la fascinació que sentia Stravinsky pel príncep de Venosa




divendres, 1 de juny de 2012

Llibres: Fuster i la Música (II)

Continuem amb la ressenya del llibre Fuster i la música.
La tercera aportació correspon al sociòleg Rafa Xambó. El seu text analitza la relació entre Fuster i els cantautors. Comença amb la puntualització, que trufa gairebé tots apartats del llibre, de la manca de formació tècnica del de Sueca. És així, com ho és amb bona part de la nòmina dels crítics musicals dels principals rotatius i revistes especialitzades. Sabem que no és la intenció de Xambó, però expressament volem indicar que el no tenir coneixements tècnics musicals pregons no invalida a Fuster com a crític musical. Si fóra així, que fem amb la immensa majoria de crítics de música i dels crítics d'art?
L'autor l'encerta, al nostre parer, quan afirma que la clau fonamental per aproximar-nos a la contribució de Fuster en aquest camp és la seua condició de perspicaç analista de la cultura. És així, i a més s'ha d'afegir un gust refinat, educat, el qual li permet avaluar la qualitat musical i posicionar-se conseqüentment. I Fuster musicalment ho fa. Com destaca Xambó, Fuster gairebé no parla de la música, sinó que el que li interessa destacar és el fet d'utilitzar el català i l'element reivindicatiu. L'hàbil Fuster calla sobre la música.
Xambó analitza la relació entre l'assagista i alguns destacats cantautors, especialment amb Raimon. S'intercalen en el text cartes de Fuster al cantautor socarrat, amb què podem comprovar la familiaritat entre ambdós. Les cartes, no només a les adreçades a Raimon, són ben interessants, però trenquen la narració. Segurament haguera estat un poc més encertat incloure-les en un annex. Hagueren pogut gaudir igualment de la seua lectura, sense llevar fluïdesa al text 
Continua el llibre amb Vicent Torrent. Interessant per a tots aquells que desconeixen els principis i la terminologia bàsica de l'etnomusicologia. Saber exactament i diferenciar entre folklore, música popular, folklorista, etnomusicòleg, música tradicional, etc. ens sembla indispensable per no caure en els errors recurrents en què es sol caure, fins i tot en gent, en teoria, del món de la música. Una anàlisi interessant la de Vicent Torrent sobre el tema a terra nostra, del passat, del present i del que es pot fer en el futur. Però ben poc hem trobat sobre Fuster i la música. Però malgrat que la major part de la seua aportació no tracta sobre Fuster, no deixeu de llegir-ho, és ben instructiu.
El darrer article pertany al saforenc Joan Baptista Llinares. De tots els autors el qui més ens ha agradat. Llinares reconeix que no és un expert en Fuster ni té formació musical. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que el del Real de Gandia és qui més i millor ha escrit i parlat sobre Wagner i l'estètica romàntica al País Valencià, sens dubte. Sobre Fuster, no podem deixar de reproduir aquests mots:  Pense que paga la pena que llegim aquests escrits fusterians [...] sobre certs fenòmens musicals de la nostra història en la mesura que som éssers humans, occidentals i europeus, i també, no ho oblidem, catalans i valencians. I a partir d'ací estudia els textos de Fuster. Ens ha cridat l'atenció com destaca les paraules del de Sueca respecte a la manca de formació musical de la població, d'una palesa incultura musical. Llinares s'endinsa en aspectes de sociologia i antropologia de la música ben sucosos que ens permet entendre part del nostre present.
A tall de conclusió. Un llibre interessant com a primera aproximació al tema, que ens permet acostar-nos un poc més a entendre la gran altura intel·lectual de Fuster.