Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Llibres: Escucha Ésto d'Alex Ross

No fa molt dedicàvem una altra entrada a Alex Ross, concretament per al seu llibre El Ruido Eterno (The Rest is Noise). Seix Barral edita, amb traducció de Luís Gago, el darrer llibre del crític del New Yorker.
Dèiem del Ruido Eterno que era un llibre excel·lent, i, entre altres reconeixements, havia aconseguit ser finalista dels premis Pulitzer. Ens sorprendria que amb aquest darrer llibre l'èxit fóra semblant. Escucha ésto consisteix en un recull d'assajos breus sobre temàtica ben variada. Des de uns apunts biogràfics on ens explica com ell, educat musicalment en l'academicisme clàssic tradicional, descobreix la música pop i atansa a gaudir-ne; fins hagiografies, de les quals està ben farcit el llibre, de personatges ben diversos, com ara Esa-Pekka Salonen, Bjork, Radiohead, John Adams o Bob Dylan.
Alguns capítols del llibre són especialment interessants, amb pretensions clarament divulgatives d'aspectes tradicionalment tractats en llibres especialitzats, no tant per a músics, sinó més bé per als musicòlegs. És un mèrit d'aquest llibre. Explicar de forma entenedora per a tothom la forma de lament, i relacionar-ho amb l'evolució de la xacona i amb el blues, i per tant amb connexions amb l'antropologia, no és quelcom que trobem fàcilment a les prestatgeries. Probablement Alex Ross fa la feina que realment deuria estar adreçada a la musicologia, però que aquesta per diverses raons es resisteix a efectuar: la divulgació. La prosa àgil i directa de Ross ajuda en aquest propòsit.
El primer capítol, biogràfic però que va molt més enllà de l'anècdota personal, ens ha semblat el més interessant. Encara que no és una definició pròpia de Ross, ja fa algun temps que circula, ens ha cridat l'atenció l'anàlisi del fenomen de "NO ASSISTENTS A CONCERTS AMB CONSCIÈNCIA CULTURAL". D'aquestes coses, que pensem que són llunyanes, coses d'americans! eixos de Nova York que semblen tronats!... és més que present i notori a casa nostra. I ara ens ve al cap els amusios que deia Fuster respecte a bona part de la intel·lectualitat autòctona... Això Isidre us ho explicara millor que nosaltres en la FUSTERIADA del dia 9.  
Les hagiografies, que formen la major part del llibre, són entretengudes de llegir, i més si es desconeix el personatge. Però això de no trobar-li ni una arruga! 
Un llibre entretengut de llegir, divulgatiu, però que no està a l'altura de l'anterior.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Fusteriada: cartell i el CEIC Alfons el vell

Aquest és el cartell per al proper concert del dia 9, la FUSTERIADA. Ens uns dies el podreu veure per Gandia i la Safor.


Com podeu comprovar al cartell, el CEIC Alfons El Vell participa en l'organització d'aquest concert. Els membres del Llevant Ensemble estem realment pagats i contents amb la col·laboració de, sense dubte, l'organisme cultural més important de la Safor, i un dels més destacats del País.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

L'adéu de AL TALL

Al Tall
Obrir l'ordinador, revisar el correu i veure un missatge d'un amic amb aquest títol Al TALL diu adéu. Dels correus dels amics, i dels títols que els adjudiquen un sempre desconfia, la conya és l'aliment quotidià. Però no. Aquesta vegada no anava de conya, realment era la notícia: Al Tall diu adéu.
Al Tall
Suposem que aquestos dies s'han dit i es diran un munt de coses sobre ells. Totes seran ben certes. Nosaltres volem remarcar des d'ací la vessant etnomusicològica desenvolupada. Des dels seus començaments, allà cap a l'any 1975, manifesten clarament interés per la recerca i actualització de la música tradicional valenciana. No parlem només de la interpretació! hem dit recerca i actualització. Passats els anys podem preguntar-nos retòricament i sense pudor: què hauria sigut de la música tradicional valenciana sense Al Tall? Tocs i vares antigues no han desaparegut del nostre paisatge sonor gràcies a ells. Poca broma. Han fet possible que part del patrimoni cultural dels valencians no s'haja esborrat per sempre. Només per això cal reclamar un monument o una càtedra d'etnomusicologia amb el nom d'Al Tall. Però sabem que no estem en un País normal en aquests quefers culturals, i dubtem que els nostres ulls puguen veure un més que guanyat reconeixement oficial.
Una darrera reflexió. S'ha d'admirar de la gent d'Al Tall la facilitat en crear himnes populars. 
Ací tenim Les penes són, una cançó de l'1977, però ben actual. 





dijous, 18 d’octubre de 2012

Joan Fuster: música i música deliciosa

Ací teniu la controvertida i curiosa divisió que en fa de la música Joan Fuster.

Joan Fuster
Segons he acabat per aclarir a compte de la meva experiència, hi ha dues classes de música, la música i la música deliciosa. Naturalment, em seria molt difícil d'exposar en paraules, i de manera satisfactòria, els límits i les característiques atribuïbles a cada una d'elles. Però, per garbellat, la idea no em sembla massa complicada. La música, com és lògic -i no caldria dir-ho!-, és Bach o Haendl, per exemple, Beethoven i Wagner i les respectives descendències, i els russos (potser sense excloure'n Stravinsky), i Schoenberg, i en general, la nòmina completa dels compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, en canvi, com que demana virtuts més subtils i menys genials -insòlites, per tant-, no pot oferir tanta producció. El catàleg que jo gosaria fer seria relativament curt, i encara condicionat: alguns italians del segle XVII i del XVIII, com Marcello, Gabrieli, Vivaldi o Galupi, els francesos de l'època dels Lluïsos, Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin en les estones poc tuberculoses i poc poloneses, prou de Debussy, Ravel ben sovint, una mica de Béla Bártok, certes coses de Britten i de Poulenc... Ja se m'entén que vull dir, dels deliciosos: si més no, aquests no confonen, com els altres, el seu art amb l'exercici de l'oratòria.
(Diari, 10 de febrer de 1956)


Per al dia 9, tenim de deliciosa i d'estupefactora! Ací una miqueta de música deliciosa de Maurice Ravel 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Aprendre de Mozart

Entre diverses novel·les, pel·lícules i el treball d'algun que altre musicòleg, hem aconseguit tenir una imatge de Mozart bastant distorsionada. L'etern xiquet, el tapatroles irresponsable, l'amargat des de la seua mateixa concepció, etc., desdibuixen o exageren alguns dels trets de la personalitat de Wolfang.
Però una de les cares del compositor de Salzburg que més oculta resta és la del treballador. Va treballar molt i molt durament al llarg dels seus anys, fins quedar exhaust. Va treballar àrduament deixant explotar tot el seu geni però tenint en compte el públic. Però quin públic? de tota mena, des dels entesos fins l'extrem oposat. Qui li pot tirar encara a Mozart de dedicar-se a fer música comercial? De fer de la seua producció un kitsch? Molt podem aprendre de Mozart.
Ací les paraules de Wolfang:

Els concerts [nº 11, 12 i 13] són una cosa intermèdia entre allò massa complicat i allò massa fàcil; són molt brillants i plaents a l'oïda. Naturalment sense caure en la grolleria. Ací i allà poden trobar satisfacció únicament els entesos, però està fet de tal forma que els no entesos puguen estar contents amb el que escolten sense saber per què. 


dijous, 11 d’octubre de 2012

Aforisme musical de Joan Fuster


Puix que no es pot impedir que un ocell cante, resulta aconsellable d'ensenyar-li solfa


Així de senzill. Queda clar la necessitat de la societat, i sobretot en la joventut, d'expressar-se i crear "identitats col·lectives" mitjançant la música. No es pot impedir que un ocell cante. Però no és aquest fet antropològic el que li preocupa a Fuster. Allò que intentava transmetre en aquest aforisme dels Consells, proverbis i insolències, allà cap a l'any 1968, era la necessitat d'una educació musical per al jovent. Què actual!
Mirem arreu d'Europa i vegem com als conservatoris i altres institucions on s'ensenya de forma reglada música, hi han departaments de música "popular". Com en qualsevol tipus de música, siga clàssica, popular, folk, jazz, ... cal una preparació tècnica.
No anem a rebutjar a entrar en polèmica. Ací va la nostra afirmació: si la música en valencià -que sembla tindre en aquest moments una embranzida que celebrem- vol perdurar i arrelar-se ho ha de fer per qualitat. Qualitat dels textos, qualitat de la composició, qualitat de la interpretació, qualitat en la "representació a l'escenari", i qualitat en la difusió i comercialització. Altrament, serà flor d'un dia. Per a la situació actual del pop/rock valencià ens val al dita italiana: ... si són flors floriran...

dilluns, 8 d’octubre de 2012

L'Orquestra de la Comunitat Valenciana a Gandia

Orquestra de la Comunidad Valenciana és el pompós i asèptic nom de la que popularment es coneix com l'Orquestra de les Arts. La saviesa popular, a més de saviesa, sembla tenir un sentit estètic bastant més acusat que el dels nostres governants.
Músicos Orquestra de la Comunitat Valenciana. Foto:Tato BaezaBé, centrem-nos. El passat dia 1 d'octubre, dins la programació de Fira i Festes de Gandia, l'Orquestra de les Arts actuà al Teatre Serrano.
Primera consideració: el teatre estava ple. Gran notícia per als que ens estimem la música. A Gandia, i en general a la comarca de la Safor, hi ha un públic potencial al que nodrir de programació musical de qualitat i coherent. Com? en una propera entrada podríem parlar-ne extensament, el tema és complexe.
Segona consideració: bé està que l'orquestra que paguem tots els valencians dels nostres impostos viatge per les comarques. És un fet extraordinari per aquestes contrades. En altres països és d'allò més normal que un concert de cadascun dels programes es faça fora de la seu de l'orquestra, però dins l'àmbit geogràfic, diguem-ne, propi. I no serà per no tenir instal·lacions dignes arreu del País!
Tercera consideració: el que no pot ser és enviar l'orquestra a fer "bolos". No és el mateix programar concerts fora del Palau de les Arts, que enviar als músics a fer "bolos" per les comarques. Té un càrrega de menyspreu que no hauríem de tolerar. Per voler, volem el mateix, o al menys aproximat, al que s'envia al Festival de Granada, al de Canàries o a l'estranger, perquè som nosaltres els que paguem! Al concert de Gandia, a la secció de vents, la major part dels músics no eren els de la plantilla. El director, en aquesta ocasió era un jove valencià. Fantàstic. Però és que no només volem veure'l a Gandia, també a les grans produccions i als festivals de llustre. O és que els nostres directors només són bons que per als "bolos"? O és que en aquest moments hi ha algú que dubte que molts dels nostres joves directors tenen, com a mínim, la mateixa qualitat que l'actual director titular?  

dijous, 4 d’octubre de 2012

Joan Fuster i Mozart

W. A. Mozart
Cadascú té les seues preferències musicals. Fuster també les tenia, clar està. De forma reiterada als seus escrits sobre música, i en altres textos, ens ho fa saber. I sembla que la seua voluntat no siga tantsols informar-nos, sinó de pregonar-ho. Que ho sàpiga tothom, que tots estigueren assabentats que és Mozart el seu predilecte. Com bé diu en un article del 1971, Mozart és inesgotable... en música ni tant sols trie: dic Mozart, i sempre es un recurs... Mai defrauda.
Fuster també va ser xiquet, tenim proves.
I ben mirat, què no és així?! la música de Mozart mai està de demés, mai. Sempre té allò que cerquem: la jovialitat, l'excentricitat, la dramatúrgia, la religiositat, la mort,... tot hi és.
Se l'estimava tant a Mozart, que en una carta a Raimon, expressa la voluntat de que durant les seues exèquies sonés la música del de Salzburg: al cementiri, uns músics (que pagareu a compte del meu patrimoni) rascaran els instruments sobre un partitura prèviament escollida: un quartet de Mozart, no recorde ara quin... Mentre el colgaran -en terra: a la terra anirem-, els violins tornaran a Mozart. ¿Què bonic no?
Des del punt de vista d'uns músics, la visió no és molt diferent. Pot cansar-se un d'interpretar a Mozart?! que un quan escolta i sobretot quan interpreta partitures, com l'obertura de Les Noces de Figaro, no li entren ganes de viure, no s'impregna de l'alegria vital que emana aquella música? Com no pot un caure encaterinat i estimar profundament aquest ofici nostre al interpretar a Mozart?
Queda clar que en la FUSTERIADA del Llevant Ensemble del proper dia 9 al Teatre del Raval no va ha faltar música de Mozart. Seria pecat mortal! 
Ací una mostra de la màgia de Wolfang. L'obertura de les Noces de Figaro interpretat amb instruments de l'època per the English Baroque Soloists



Les cites les hem aconseguides de AA.DD. Joan Fuster i la música. València: Universitat de València, 2012.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Iniciatives Culturals i Alverlamp renoven el mecenatge

Per aquesta II temporada Llevant Al Raval novament tindrem la inestimable col·laboració de dues empreses: Iniciatives Culturals i Alverlamp. Ambdues han renovat el seu mecenatge al Llevant Ensemble.
No és una notícia qualsevol, i no només des de la vessant pecuniària. És un recolzament que ens encoratja, que ens fa pensar que en aquest atzucac en què es troba el conreu professional de les arts escèniques, i en concret la música de cambra, tenim gent al nostre costat. Però no per donar-nos dos palmadetes a l'esquena i dir-nos "anim", "molt bé, molt bé" ... sinó per comprometre's en un projecte cultural i creure en els valors que aporta la cultura a la societat.
La Safor té un potencial empresarial que amb un poc de legislació coherent podria efectuar una tasca inestimable de mecenatge cultural. Tant en l'àmbit professional com en l'àmbit amateur. No ho dubteu, aquest darrer comentari l'hem efectuat tenint en ment les bandes i, sobretot, les dificultats en què es troben per poder portar endavant les escoles de música arran les retallades que sofreixen de les subvencions públiques.
Des de l'Antiguitat fins hui en dia hi han quantitats ingents de música nascuda al bressol del mecenatge. Valga com a exemple, i dedicada als nostres mecenes, aquest vídeo de Vida d'heroi de R. Strauss, dedicada a l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam. El vídeo correspon a la citada orquestra amb el seu actual director M. Janson.