Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 31 de desembre de 2012

Adéu 2012, ara 2013

Com sol fer-se, a final d'any un fa un xicotet repàs, i es planteja una sèrie de propòsits per al següent. Nosaltres també caiguem en aquest tòpic. 
El 2012 ha sigut un bon any. Us sorprèn? doncs per a nosaltres continuar fent música amb la mateixa il·lusió i goig que sempre, és suficient per afirmar que aquests darrers dotze mesos han sigut bons. Una altra cosa és la situació socio-económica que ens envolta i que, per descomptat, ens afecta com a tots. 
Fem un repàs d'algunes qüestions.
  • La llei de mecenatge: ja sona fins i tot a acudit. Fou una promesa electoral del PP, segons els dirigents del partit, i més concretament el José Maía Lassalle, secretari d'estat de cultura, la llei havia d'estar aprovada el darrer febrer. Després, ell i el ministre Wert, van anunciar-la per abans de l'estiu. I fa un parell de mesos Wert mateix va afirmar que estaria aprovada abans que acabara l'any.  Ara diu que durant la legislatura, és a dir, sine die.
  • El sistema de subvencions públiques ens diu que és inviable i que pràcticament desapareix. Mentida. Es redueixen dràsticament o desapareix per a la immensa majoria, però no per a tots. "Productes" tan comercials, com per exemple la Pantoja o Raphael, han sigut generosament subvencionats per institucions públiques valencianes. Que vindria a ser el mateix que subvencionar a la Coca-Cola per a què venga botelles de Coca-Cola. Cal subvencionar aquesta mena d'espectacles comercialment viables? la resposta sembla òbvia.
  • Per a molts, la crisi no s'entén com una oportunitat o una necessitat de canvi. Més bé com un parèntesi per a tornar al punt on estaven. Està clar que qui estava privilegiat -i està però amb molt menys recursos- no vol cap tipus de canvi que no siga reafirmar la seua posició privilegiada.
  • S'ha aguditzat la visió elitista i reduccionista de la música clàssica professional. Aquesta desapareix dels pobles i ciutats mitjanes per centrar-se en els grans "contenidors" de les grans ciutats, on les oligarquies polítiques i econòmiques tenen protagonisme.
Però allò que té de positiu els punts anteriors és que ens consciencia i ens uneix cada dia més a tots aquells que pensem que les coses poden ser d'una altra forma. És més. Estem convençuts que els canvis són cosa nostra, passa per nosaltres. Com deia un bon amic, s'han d'acabar les tertúlies de café i ha de començar el treball positiu.
Llavors, per al 2013:
  • Facen el que facen, nosaltres al recte! a gaudir de fer música.
  • Treballem ja en nous projectes.
  • Com sempre, estarem oberts a establir col·laboracions amb altres col·lectius.
Per concloure volem donar les gràcies a tots aquells que ens han ajudat durant aquest any. A tots i a cadascun d'aquells que han vingut als nostres concerts; a la premsa local, en especial a la gent de Ràdio Gandia; als nostres mecenes Iniciatives Culturals i Alverlamp, que sense llei de mecenatge s'han implicat en el nostre projecte; i a la gent de Pluja Teatre, que encara que ja ho sabeu, s'ha de repetir: són extraordinaris!

dijous, 27 de desembre de 2012

En record. Maurice Andre

Ara que s'acaba l'any també és moment per recordar aquells músics que ens han deixat, Elliot Carter, Ch. Rosen, Otto Ketting, Gustav Leonhardt, etc. D'entre tots ells volem destacar a Maurice Andre. Aquell trompetista que de jove compaginava l'estudi amb el treball a la mina. Podreu trobar centenars de vídeos de Maurice, però sens dubte aquest és el que més ens emociona. Les seus llàgrimes al tornar a visitar la mina on treballà i coincidir amb antics companys són una lliçó i un exemple per a tots.



Però recordar a André també és recordar la seua immensa afabilitat i el seu bon humor, ací teniu una bona mostra en un vídeo on l'acompanya Dizzy Gillespie, que dos!


dilluns, 24 de desembre de 2012

Bon Nadal a tots!




Els membres del LLEVANT ENSEMBLE us desitgem BON NADAL







dijous, 20 de desembre de 2012

Ja ve nadal

Com ja ve nadal, ací teniu uns vídeos de música nadalenca, el primer és de la magnífica pianista veneçolana Gabriela Montero interpretant Jingle Bells




L'altre vídeo és un villancet (no confondre villancet amb nadalenca, encara que aquest en concret és de tema nadalenc) inclòs al Cançoner de Gandia (XVI), concretament de Bertomeu Càrceres



dilluns, 17 de desembre de 2012

Sóc músic V: final, va debò cavallers.

Anteriorment Sóc músic I, Sóc músic II, Sóc músic III i Sóc músic IV.

I tot açò de ser músic, qui ho ensenya? Els músics, no hi ha altra. Qui ensenya medecina, física, filologia, matemàtiques, escultura? Poden haver músics no pedagogs, però no poden haver gent que es dedique a ensenyar música que no siga o haja segut intèrpret o compositor ell mateix. Com pot aprendre un alumne a interpretar música si el professor amb qui estudia no ha desenvolupat una carrera com intèrpret? Personalment un pot decidir abandonar la seua activitat com “músic pràctic” i dedicar-se a temps complet a la docència, o al contrari. És una elecció. Però per a la major part dels músics l'elecció és dividir la seua dedicació entre les diferents tasques que desenvolupem els músics. Les possibilitats són múltiples: professors de secundària que dirigeixen agrupacions professionals i/o bandes, músics d'orquestra que ensenyen en conservatoris o acadèmies, professors de conservatori que formen part d'agrupacions professionals, intèrprets que també són compositors, compositors que tenen com a feina principal la docència en un institut, professors en acadèmies de música que actuen amb orquestres de forma intermitent, etc.
Cal anar esborrant aquella vella imatge assolida on els millors alumnes del conservatori estaven destinats a la interpretació i la resta a la docència. Òbviament hi han interessats en què aquesta vella quimera no desaparega, assenyalant fins i tot, com podem llegir en un article de la revista Resonancias del Conservatori d'Oviedo, al nº4, que els docents poden mantenir la seua activitat com instrumentistes com una activitat complementaria o una afició més. Tornem als metges! Un no dóna classes de cirurgia a la facultat i opera a estones com una activitat complementària o per afició. Ambdues activitats formen part d'un tot. Queda clar que la interpretació com activitat principal és només per a una minoria, degut a les escasses organitzacions musicals professionals d'aquest País. Què li anem a fer! Però aquesta divisió en termes absoluts que fem dels músics no s'ajusta a la realitat. Més encara, mai ha sigut realment així. La divisió del treball que fem actualment segurament ho enterboleix. En el passat la separació entre les diferents activitats no hi era. Així, entre les obligacions d'un mestre de capella eclesiàstic del segle xvii, posem com a exemple, hi eren la de composar, ensenyar i dirigir la capella. Les cobles de ministrers d'una ciutat, com podem comprovar per a la ciutat de Xàtiva, tenien estipulat entre les seues obligacions mantenir una escola de ministrers. Òbviament no anem a renegar dels grans avanços que socialment hem aconseguit els músics en les darreres dècades, però aquesta aparent estricta divisió del treball desdibuixa una realitat més complexa compartida amb la resta de músics occidentals. Segurament és un problema de regulació. La legalitat existent no facilita, més bé condiciona i obstaculitza. En altres països europeus, per a un funcionari o un treballador que gaudeix d'un treball a temps complet, li és possible renunciar a part de la seua càrrega de treball, en un 25% o un 50% per exemple, per així tenir temps per desenvolupar altres activitats. Quants professor de conservatori o d'institut renunciarien a part de la seua càrrega de treball, i òbviament la part proporcional del sou, per dedicar part del seu temps a la interpretació? O a l'inrevés, o a altres activitats, siguen aquestes relacionades amb tasques editorials, d'investigació, de gestió, periodístiques o qualsevol altra.
Estudis recents realitzats a la Universitat Jaume I de Castelló entre l'alumnat de conservatori, posen de manifest com els interessos professionals es divideixen entre 56'6% de l'alumnat que desitja ser intèrpret i un 45'1% que prefereix la docència. Un 6'6% dels alumnes prefereixen altres de les possibles activitats professionals. Res diu l'estudi, i sincerament hi manca, sobre compaginar les dues vessants, que de fet és el que fem molts, per no dir la majoria. Probablement la mitjana seria semblant: un poc més de la meitat prefereix com a treball principal la d'intèrpret i dedicar part del temps a la docència; i al contrari un poc per baix. Açò posa de manifest també com la formació rebuda als conservatoris hauria de contemplar-se de forma polifacètica, perquè polifacètica serà l'activitat professional del músic.
Altres activitats al marge de la interpretació, la composició i la docència són possibles. Però aquestes no necessàriament han de ser desenvolupades per un músic. Necessiten de coneixements sobre música, però en molts d'aquest treballs no és el factor determinant. Entre aquestes feines podem destacar la de crític, editor, gerent d'activitats o institucions, periodista, luthier, productor musical, i, ai! musicòleg. La musicologia és una ciència, no un art. Els musicòlegs estudien la música però no necessàriament han de ser intèrprets amb una alt grau de destresa. La tasca del musicòleg no és cantar a nivell professional un madrigal de Monteverdi, sinó estudiar-lo a ell, l'autor, el context, i una infinitat més de possibilitats d'investigació. Si alçara en cap Boecio! 
Tot açò és ser músic, músic que es dedica professionalment a la música. 


dijous, 13 de desembre de 2012

arromangar-nos o plorar, què triem?

Doncs això, què fem plorem o ens arromanguem? Cada dia que passa, el cor de plorons en què ens hem convertit els músics entona càntics epitalàmics pel nostre ofici. Quin cansament... Però tots no ploren pel mateix, ni estan tots junt plorant, ni s'espera que estiguen. Desenganyeu-se. 
Ploren sobretot els que més perden, els qui han copsat i acumulat la major part de les subvencions i altres recursos públics. Els qui han exercit el poder des de dalt de la piràmide del sistema jeràrquic que caracteritza la música valenciana. Actitud que, amb connivència dels responsables institucionals, han bloquejat -conscient o inconscientment- el creixement i desenvolupament d'una vertadera xarxa de grups professionals. Dit d'altre forma, no han deixat forma efectiva de desenvolupament d'una possible competència. Sense possibilitat efectiva d'accedir-hi al que altres gaudien, els intents de crear grups nous amb ofertes novedoses era en la major part dels casos inviable. I sovint, projectes interessants han sigut flor d'un dia. Com s'explica, si no, que amb la quantitat de músics d'alt nivell que hi ha a les nostres comarques, hi hagen tan pocs grups funcionant regularment? Ni tan poca música professional als nostres pobles?
A més, no s'han fet polítiques de creació de nous públics, de "democratització", de despullar-nos d'elitisme cultural i social. No s'ha fet de la música clàssica una demanda social, que aquesta arribe regularment a la major part dels nostres pobles, una descentralització efectiva. 
Per part nostra, sabem que no hem sabut veure molts dels problemes, i en moltes ocasions no hem sigut suficientment agosarats. Però per a molts de nosaltres, ara no és hora d'anar de ploramiques, sinó d'arromangar-nos. Què volem dir amb açò? no només treballar com ho hem fet, sinó assumir un canvi de sistema, "bramar" contra aquells que prenen mesures que enfonsen encara més -si és que es pot- el dèbil i reduït grup d'ensembles que practiquem la música de cambra. Assenyalar directament allò que no és lícit, i que curiosament es ven com a benefici nostres. No volem treballar per estar on estàvem, breguem per posar, en la mesura de les nostres capacitats, un poc de trellat. Però sobretot, per a què molts d'aquells joves que volen fer de la música el seu ofici, no tresquen pels camins que ja hem fet altres i que sabem on porten.



dilluns, 10 de desembre de 2012

Sóc músic (IV): fer música, fer art.

Previously Sóc Músic I, Sóc Músic II i Sóc Músic III 
 
Decididament és la destresa i la imaginació allò que em fa músic. Els músics al llarg dels anys adquirim unes habilitats alhora de fer sonar raonablement bé un instrument, cantar, dirigir o composar. Entre les habilitats destinades a la interpretació també s'inclou saber-se part d'un conjunt i actuar adequadament, una mena de socialització musical amb regles pròpies. Si el món fóra com un grup de música cambra us assegure que tot seria bastant diferent! Darrerament, empreses multinacionals estan contractant músics per “entrenar” als seus executius a treballar en comú, talment com ho fem els músics quan assagem o en un concert. La paradoxa està en què aquesta mena d'executius liberals són els que, instal·lats als governs, prenen mesures que enfonses les organitzacions musicals.
Fent música cadascú sap la seua tasca, i necessàriament s'ha d'aportar el millor de un mateix per un bé comú. En eixos precisos moments és quan la destresa, entesa com a tècnica de domini físic del so i destinada a ser un acte reflex, deixa pas a la imaginació. És el regne de les muses i la comunicació musicalment íntima amb els companys. Són aquests instants concrets els que ens fan sentir plenament músics. La tasca realitzada no es limita a fer sonar allò que hi és a la partitura, hi han elements retòrics, metafòrics, teatrals, i fins i tot biològics que fan d'aquest acte no una reproducció sinó una “interpretació”. Per un costat tenim la composició com a artefacte artístic, i per l'altre la interpretació d'aquesta, que podem també definir-la com artística ella mateix. Ambdós necessiten de l'altre. Sense interpretació no hi ha composició com a entitat viva, i sense composició no hi ha interpretació. Aquesta no entén la partitura com quelcom fixe. Com dèiem, si fos així no hi hauria interpretació, sinó, diem per cas, traducció. La música compta amb multitud d'aspectes no incloses a les partitures, les quals resten com úniques de cada intèrpret i cada concert. TheodorAdorno ja apuntava que cap partitura, per molt meticulosament anotada que fos, podia transmetre la seua interpretació exacta. És tasca de l'intèrpret. La interpretació vertadera d'una composició és un procés viu, obert a l'esdevenidor. L'obra musical és un ens històric únic en cadascuna de llurs interpretacions. Una opinió extrema seria negar la identitat d'obra a la partitura, aquesta no és l'obra, l'obra és text musical més la interpretació, essent la representació escrita només una imitació lingüística aproximada de la música. Certament hom podrà al·legar que és una visió postmoderna, en el sentit de conferir-li a cada agent participant pràcticament la mateixa importància. Però un també és producte del seu temps!
En aquest context de relacions entre compositor, obra i intèrpret, s'instal·la la comunicació amb el públic. I és quan aleshores Eiximeno es delecta i es commou, Shopenhauer creu atansar allò que de metafísic té el món, Debussy endevina com un procés propagador expressa forces disperses essent recollides per un sistema receptor, i Stravinsky i Hanslick atansen la bellesa de la forma. Supose que quan ens diguem músics, tant se val l'estil que conreem, solem fer referència a qualsevol de les activitats relacionades en aquest procés, bàsicament compositor i intèrpret.
Explicat així tot sembla molt idíl·lic. La realitat, per contra, compta amb una sèrie d'entrebancs que desdibuixen i dificulten la tasca artística a desenvolupar. Les sovint difícils relacions laborals, la tensió, la rutina, la desmotivació, les males condicions acústiques, l'entorn social, etc., són una sèrie de perills amb què el músic ha de bregar. També s'han de tenir en compte una sèrie de malalties professionals -que difícilment trobareu reconegudes com a tals- i que van des de tendinitis, problemes amb les cervicals, de tensió arterial, de caire psicològic, etc. Tanmateix, i malgrat les dificultats, som un dels col·lectius de treballadors més satisfets amb el treball. 
Músics fent música. Brahms, trio per a piano, clarinet i cello. Primer moviment.

 
 


dijous, 6 de desembre de 2012

Música, llibertat, D'Alembert

Sovint les paraules escrites fa segles semblen tan actuals! aquest passatge és del filòsof francés D'Alembert.

D'Alembert
Em meravella que en aquest segle en el que tant s'ha escrit sobre la llibertat del comerç, sobre la llibertat del matrimoni, sobre la llibertat de premsa, sobre la llibertat de la pintura, ningú haja pensat encara escriure sobre la llibertat de la música. Per usar l'expressió d'un filòsof, ser esclau de les nostres diversions seria una degeneració no sols de la llibertat sinó de la mateixa servitud. "tingueu una ment limitada" rebaten els nostres grans polítics, "totes les llibertats estan vinculades entre si i són igualment perilloses. La llibertat de la música pressuposa la de sentir, la llibertat de sentir comporta la de pensar, la llibertat de pensar, la d'actuar, i la llibertat d'actuar és la ruïna dels estats. Actuem, doncs, per a què l'òpera (la música en general) quede com està si volem conservar el nostre regne."

Ara no ho diuen, fa de mal veure, però com si ho digueren.
El control de la música, fer d'aquesta una eina d'alienació, de comerç estúpid, fer de les arts únicament una eina de diversió, de distracció, d'oci. Però també una eina d'adoctrinament i una marca de classe. Al segle XVII, tal i com apunta l'historiador James Amelang, els estaments superiors "parlaven" un bilingüisme cultural: l'alta cultura i la cultura popular. Per contra, els estaments inferiors eren monolingües, limitats a la cultura popular, molta d'aquesta controlada i orientada pels estaments superiors com a eina de control social. Res nou baix del cel, o qui es penseu que dominen les grans empreses discogràfiques, les agències, els grans locals, les televisions? La burgesia del dèneu aprofundí aquest trencament amb els refinaments amanerats d'una burgesia que amb el protocol, i unes formes ridícules, volien diferenciar-se dels demès. La música de saló, les dones joves cantant àries de versos fútils, mentre els pares i marits dominen l'economia i la política del País. I ara... els músics de frac -perquè ens volen així, victorians- "segell de classe" de les oligarquies urbanes locals que parlen de negocis, de regidories, conselleries, es relacionen, etc., mentre, amb aquestes vestimentes anacròniques d'un temps que volen perpetuar, interpretem Mozart, Beethoven, Haydn,... 
Com deia en un article G. Sandow: però quan arribarà el maig del 68 a la música?!
Una darrera frase de Confunci per fer-nos pensar:

On hi ha bona educació
no hi ha distinció de classe

dilluns, 3 de desembre de 2012

Sóc músic III: ser músic (concretament intèrpret)


Com a les pel·lícules: prèviament Sóc músic I i Sóc músic II

joglar
Llavors, què és ser músic? Perquè ara, després dels posts anteriors en compte d'aclarir-nos possiblement ens hem estacat més encara en el bassal. Si li fem cas a Boeccio o a Casiodoro, sóc músic en tant que faig investigacions musicològiques, treballe en l'especulació. Per aquests dos teòrics, el meu ofici en realitat no seria el de músic, sinó el de cantor, joglar o ministrer, que vindrien a ser oficis diferents al de músic. Al dedicar-me a fer música amb un instrument de vent seria conegut primer com joglar i després, des del segle XVI fins la primera part del segle XIX, com ministrer. Ni mu sobre activitats pedagògiques. Encara que com a especulatiu i com a ministrer ve implícita la tasca docent, però no com una activitat separada i independent respecte de les altres, més bé tot el contrari. Per als il·lustrats vuit-centistes done plaer, expresse sentiments i commoc l'ànima. No està mal, tot s'ha de dir. És plaent veure's a un mateix omplint la vida pròpia i la dels demés de goig i felicitat. La vessant acadèmica queda al marge, tant amb Rameau com amb Eiximeno. És cosa separada de la música pràctica, és una disciplina específica. Al segle XVIII ser músic és treballar directament amb el so, però es mantenen les denominacions de ministrers i cantors. Cap comentari de la vessant educativa. 
Haydn
Sincerament, quan faig música, difícilment estic pendent o sóc conscient d'estar expressant allò que de metafísic hi ha en aquest món; ni tampoc del procés propagador que expressen forces disperses, que deia Debussy. No és cap comentari de menyspreu cap a l'estètica romàntica. L'estatus social que gaudim hui en dia la música i els músics és gràcies al lloc preeminent que en les arts atorgaren els pensadors del segle dènou a la música. Només per això cal venerar-los. Què seríem els músics i la música sense el segle xix! Socialment no trobem variacions realment notòries i generals en els músics al llarg de tota l'edat moderna. Des de la tardor de l'edat mitjana fins la primavera de l'edat contemporània pocs canvis havien ocorregut. Però en poques dècades tot canvià. L'homenatge que li feren a Haydn per a celebrar el seu setanta-sis aniversari ho exemplifica. Fou un acte multitudinari, on estava present un ja famós Beethoven i la noblesa més relluïda de Viena. Per a Tim Blanning la conclusió simbòlica d'aquell acte és que quan era jove Haydn, aquest era conegut per ser el mestre de capella del príncep Esterházy; mentre en aquell moment concret, la família Esterházy era famosa perquè Haydn havia sigut mestre de capella d'ells. El descendent del príncep Estehárzy al servei del qual havia estat l'homenatjat, manà fer una pintura de l'acte que després regalà al compositor. Tot semblava haver-se capgirat.

Decididament és la destresa i la imaginació allò que, personalment, em fa músic. Més sobre què és ser músic en el proper post