Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 30 de desembre de 2013

Entrades més vistades del 2013

Per al darrer post d'aquest any, farem un repàs a les entrades més visitades. Nosaltres no fem balanç de l'any, ara estem a meitat de temporada, és a l'estiu, al voltant del dia de Sant Roc, quan ens reunim i fem un balanç de com ha anat tot.
Aquest són els posts més visitats:

Precisament el post que més ens va costar d'escriure per raons majorment afectives. Suposem que el nombre de visites es deu a l'estima i la preocupació de bona part de la ciutadania davant aquest desastre cultural ocorregut aquest any a Gandia.

Va ser l'estrena del programa que dediquem a Zappa. Durant aquest any hem pogut comprovar que així com en vida, malgrat el silenci dels mitjans de comunicació i la incomoditat que hui en dia encara ocasiona als polítics, hi ha un munt de seguidors de Zappa, també a les nostres comarques. No estaria mal que alguns dels grups que canten rock en valencià, adoptara algunes característiques de la música de Zappa.

Tornàvem a Gandia després del tancament del Teatre del Raval, i no sols per les visites al blog, sinó també i sobretot per veure la sala de la Casa de Cultura plena de gom a gom, que vam poder comprovar que a la comarca tenim molts amics que els interessa la música que fem i com ho presentem, i això ens encoratja. I a més, anàvem amb la nostra amiga Nina Machaveli.

Un post que vam escriure perquè hi ha coses que no es poden callar. Visca les valentes! i a vore si fem callar d'una vegada per totes a més d'un imbècil masclista.

Amb aquest post anunciàvem els programes que tenim preparats per a la present temporada.

Un repàs del nostre pas pel festival Pop al Carrer i uns pensaments sobre la conveniència d'organitzar "pop concerts" al nostre País.

Un article d'opinió sobre la possibilitat de crear un turisme musical.

Unes reflexions sobre la manca de crítica de música a nivell local. Novament encoratgem als joves musicòlegs locals a crear crítica musical mitjançant blogs, ja que sembla que la premsa local no els interessa.

Aquesta entrada no és del 2013, sinó del 2012. ôbviament la figura d'Estellés continua interessant, encara que sembla que els programadors no acaben de lligar al poeta de Burjassot amb la música clàssica. És un dels programes que menys hem interpretat des de que l'estrenàrem al Teatre del Raval amb Ximo Vidal. Una llèstima, perquè mira que és bonic! però com som cabuts, el mantenim en cartell i seguim oferint-lo als programadors.

I en desena posició l'anunci del darrer concert de l'any, amb què ens estrenàvem a la Sala Russafa de València.





dilluns, 23 de desembre de 2013

Bon Nadal i unes suggerències

El Llevant Ensemble
 us desitja





I aprofitem per a fer-vos uns quants suggeriments per aquestes festes. Recomanar-vos encaridament l'assistència als nombrosos concerts, i actes culturals en general, que s'organitzen al nostre País durant aquests dies. En música majorment són actes d'organitzacions amateurs: bandes i cors. Cal que la societat en general done una recolzament ben explícit a aquestes associacions, tan importants al nostres pobles. 
Si teniu l'oportunitat també podeu assistir a algunes de les representacions de la Sibil·la. Especialment aquelles que estan interpretades sota paràmetres historicistes. La recuperació del patrimoni cultural, i en especial el musical, és una tasca laboriosa i que demana alts graus d'especialització, tant des de la vessant musicològica com des de la interpretativa. El recolzament de les institucions, sovint, depén de l'èxit de públic de les propostes. El fet efímer de les arts escèniques pot explicar aquesta actitud que no es té vers les arts plàstiques o l'arquitectura, per exemple. Dins d'aquests context, també són interessants aquells concerts on s'interpreten villancets al naixement dels segles XVI, XVII i XVIII. No confongueu villancet, com a forma poètico-musical, amb nadala, cançó popular de temàtica nadalenca.



Una de les composicions que més sona en aquests dies és el Messies de Haendl. L'altre gran monument musical dedicat al Nadal és l'Oratori de Nadal de Bach. Aquest oratori és una de les composicions més importants del catàleg de Bach, el qual s'interpretar-se abastament durant aquestes dates, com és lògic, però curiosament no ocorre així per aquestes contrades. Una llàstima. Però un ho pot gaudir a casa en un registre en CD o on line





Portada De la A a la Z de un pianista 
I algun llibre? L'editorial Acantilado ha publicat el llibre del celebrat pianista i poeta Alfred Brendel De la A a la Z de un Pianista. El llibre és una mena d'assaig/diccionari, més o menys com el Diccionari per a Ociosos de Fuster però de temàtica musical. El llibre va adreçat a tota mena de públic.
Un altre llibre ben interessant per a tots aquells vessats en textos historiogràfics i musicològics és Entre tradición y modernitat: el italianismo en Valencia (1685-1738) de l'amic Andrea Bombi i editat per fenestrat Institut Valencià de la Música. Sense dubte una fita de la musicologia feta a València. El llibre ja porta un temps editat, però creiem que fora dels cercles musicològics deuria tenir una major difusió, per la qualitat de la investigació, pel tema tractat i per l'autoritat de l'autor.



















dilluns, 16 de desembre de 2013

fotos dels darrers concerts: Entartete Musik i Zappa

El propassat dia 8, vàrem estar en Tavernes amb l'Entartete Musik. Per a nosaltres, per una sèrie de circumstàncies, una vetlada molt especial. Entre el públic molts amics, però un d'ells, Rubén Chover, excel·lent fotògraf, ens va fer unes fotos realment boniques que volem compartir amb tots vosaltres. Tots els programes que tenim o hem tingut en cartell són importants per a nosaltres, però l'Entartete Musik és especial, i sembla que per a vosaltres també, és el que més ens demanen i que desperta emocions més fortes. 

Com podeu comprovar a la imatge, en els darrers concerts hem incorporat atrezzo de l'època.













Un foto realment bonica, amb la imatge d'Ilse Weber al fons.


                                                
 
 























Aquestes altres no tenen res a veure amb les anteriors. Són del concert que vàrem fer el darrer dissabte a la Sala Russafa de València. Estan preses amb els telèfons d'alguns del espectadors que ens les han passades. Valguen com a testimoni del concert homentage a Zappa en els vint anys de la seua mort. Amb nosaltres van participar Manuel de la Fuente, gran estudiós de Zappa, i Paco Mifsud "el Maltés".















Per cert, el dissabte va ser el dia de la Valldigna Power a la Sala Russafa, unes hores abans d'actuar nosaltres varen actuar els amics de la Pop.

















                                                                                              
                                                                                          




    

dilluns, 9 de desembre de 2013

Zappa a la Sala Russafa

El dia 4 desembre del 1993 ens deixava Frank Zappa. Aquest dissabte, a les 20'30 a la Sala Russafa de València, retrem homenatge a aquest geni de la música del segle XX. Com en el cas dels sud-africans amb Mandela, més que plorar la pèrdua, celebrarem la vida i el llegat que ens va deixar Frank.
De Zappa ens interessa la música que va crear, però també el llegat intel·lectual. Què diria Frank del panorama que tenim hui en dia?
El concert serà introduït per Manuel de la Fuente, una de les persones que més i millor coneixen l'obra de Zappa, autor del llibre Frank Zappa en el infierno. Al concert interpretarem tant composicions de música rock -arranjades per a la nostra formació- i música clàssica, obres del primer període amb els Mother of Invention, i obres de la darrera etapa, passant per clàssics com el Black Page 2.
Comptarem amb la participació del nostre Bobby Martin particular, el gran Paco Mifsud "el Maltés" que igual ens canta, que toca la bateria que ens fa un solo amb la trompeta.

Després del tancament de l'anyorat Teatre del Raval de Gandia, tornem a una sala independent. No amaguen les nostres simpaties cap aquests llocs i la gent que els porta en davant. És la primera vegada que anem a una d'aquestes sales del Cap-i-Casal.
Deixem un parell de vídeos on interpretem música de Zappa.





   

dilluns, 2 de desembre de 2013

coses que porta el diari

Aquesta setmana hem pogut llegir un parell de coses als tabloides que ens ha cridat l'atenció. Per a bé i per a mal. 
Han absolt a Laia Martí. Ja vam dedicar un post a aquest tema quan encara estava sub judice, finalment el trellat s'ha imposat. Tanmateix, el problema continua per a molts músics, com podem comprovar a l'article del Levante "La dura convivencia con un músico en cada finca". Com bé diu l'article, és qüestió de tolerància i, sobre tot, sentit comú. De la sentència absolutòria destaca la següent frase, pel que té de tortura a Laia i al seua família, "han sido indebidamente sometidos a un proceso penal que se ha prolongado durante años y a una pena de banquillo injusta e injustificada".
FotoI l'enèsima entrevista a Paloma O'Shea, la dona de Botín, pujada als altars per la premsa de Madrid, en especial per El País. Anem a vore, que açò ja comença a cansar una mica. Aquesta senyora treballa per al seu cercle social elitista, la classe alta engominada i monàrquica genuflexa i sense amagar quin és l'objectiu. Bé, per a nosaltres admirable és el senyor José Antonio Abreu, això sí és treballar pel bé comú amb intel·ligència, empatia amb els més necessitats, i, de retruc qui li servisca de lliçó a P. O'Shea, elevar fins l'exel·lència el nivell musical del seu país. Però no cal anar tan lluny. Mirem casa nostra. Senyora, la seua tasca no és res comparat amb la gran xarxa d'escoles de música que creixen a l'aixopluc de les nostres bandes. Si vostè a la seua acadèmia té els músics locals que té, en bona mesura és perquè llauradors, camioners, botiguers, mestres, i la resta de la gent dels pobles, han sabut organitzar-se i crear allò que vostè ni en els seus somnis més humits ha pogut imaginar. Estem esperant que en la seua "gran tasca de mecenatge" porte la música, la cultura, a pobles com Barxeta, Benifairó, Potries, Llaurí, Biar, Benimassot... Ah, no! que ahí no estan els seus, vostè disculpe.
George Crumb: Spiral Galaxy (de Makrokosmos)Finalment l'article ¿Sonará mañana la música de hoy?, publicat també a El País. Un bon exemple de com està la premsa i la crítica musical a Espanya. Sols s'ha de donar un colp d'ull als comentaris per adonar-se de la feblesa dels arguments exposats a l'article. Sembla que l'autor només llig la bibliografia publicada en castellà, i que no està massa al dia sobre el tema. A més dels llibres, articles acadèmics, premsa musical, etc., li recomanem una sèries de blogs sobre el tema, algun d'ells d'allò que solem dir "autoritats en la matèria", professors d'universitats prestigioses i crítics afamats.
Mare com està el pati de la premsa musical a la premsa generalista.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Vídeo del proper concert: Hitler s'entera...

Aquesta setmana un post diferent. El proper dia 8 de desembre, a les 19'30h, actuem a la Casa de Cultura de Tavernes amb el programa que tenim dedicat a l'Entartete Musik. Un concert amb una temàtica dura, on és ben difícil no commoure's davant el sofriment i la fatalitat d'aquells músics i poetes. 
Però per publicitar el concert ho hem volgut fer diferent. Hem volgut donar-li sentit de l'humor. Però amb les víctimes de la barbàrie nazi i feixista no cap la sàtira, si el filòsof Adorno deia que no era possible la poesia després de l'Holocaust... Així que hem anat allà on és factible: amb el botxins.




No sabem si us agradarà o no, però nosaltres ho hem passat pipa muntant el vídeo. També hem preparat un altre, que ja l'heu pogut veure per les xarxes, aquest més convencional, i semblant a altres que hem preparat per a altres actuacions amb L'Entartete Musik.








dilluns, 18 de novembre de 2013

Tots a la presó!

O ens anem a estudiar i assajar al desert o podem acabar a la presó. Aquesta és la situació en què ens quedarem si Laia Martí és sentenciada culpable. 
Al respecte cal també tenir present la tradició musical. Als nostres pobles, casa sí casa no hi ha un músic. La major part dels xiquets dels pobles han passat per l'escola de música de la banda del poble, i tots tenim algun que altre familiar músic. Personalment mai hem tingut problemes amb els veïns per estudiar o assajar. També és ben cert que ho hem fet en uns horaris prudents, no a deshora. El cas és que l'activitat dels músics no sembla conflictiva amb el veïnat, més bé al contrari, sobretot si assaja un grup. Més d'una vegada quan hem canviat de lloc d'assaig, els veïns ens han fet comentaris com:

-Xe, que gust, estar per casa i escoltar la música que feu
o
-Ara si que me l'heu pegada! que ja no assageu ací?

PEl problema gros amb el procés a Laia és la desmesura. Demanaven set anys i mig de presó! i ara el fiscal ho rebaixa a vint mesos, com si no fóra també un desficaci. A més 1.600€ de multa i uns 20.000 d'indemnització. Però ara ve el que realment supera tots els límits: la inhabilitació d'exercir qualsevol ofici que tinga alguna cosa que veure amb el piano. Açò quina broma és! Què passa que ací s'ha perdut el trellat?! Açò és el triomf d'un sistema social en plena decadència, on aquells que enfonsen bancs, empreses, institucions i països! van cofois pel carrer mentre injustament un músic pot anar a la presó, arruïnar-lo econòmicament i prohibir-li l'exercici de la seua professió. Estem malalts. 

dilluns, 11 de novembre de 2013

Per nadal Llevant Ensemble al Canal 9

El títol d'aquest post és un desig. No per nosaltres com a músics, sinó com a valencians: esperem que aquestos nadals la nostra televisió encara estiga funcionant i que finalment no la tanquen.
Però per què aquest títol? perquè durant anys el Llevant Ensemble ha estat a la programació de C9, concretament en la Nit de Nadal. Que no hem fet acudits ni res! per nadal el rei, el Papa i Llevant Ensemble. Segurament no us haureu adonat que estàvem ahí, però sense falta ahí estàvem. Uns anys just després del Papa, uns altres allà a les quatre de la matinada, uns altres pel matí del Dia de Nadal, ... eixe era el cas.
Fa temps vam dir que algun dia contaríem alguna cosa sobre el programa que férem per a C9. Hui és el moment. D'entrada dir que allò va estar planificat amb el tradicional "pensat i fet". Per una sèrie de malentesos, nosaltres estàvem convençuts que el que havíem de fer era enregistrar entre tres i cinc minuts de música per a un programa sobre el monestir de Simat. Mec! En realitat el projecte era una concert sencer d'uns quaranta minuts amb imatges del monestir. Canvia molt la cosa! A més, dos dels membres del grup no estaven, així que assajàrem amb dos bons amics els tres o cinc minuts de música. Ja podeu imaginar la cara que se'ns quedà quan ens digueren que no que no, que eren uns quaranta minuts de música els que necessitaven per al programa. 
I ara una altra circumstància. S'havia d'enregistrar al monestir, que per molt que s'entesten les autoritats té una acústica demencial per a la música clàssica, i aquell dia era un diumenge de finals de novembre que feia un fred que pelava. La temperatura a la nau de l'església del monestir no superava els cinc graus. No cal dir que suposa això per als músics de vent!
Vàrem eixir del compromís com vam poder, van patir més de Sant Amaro, i per descomptat, amb aquestes condicions, l'actuació no va ser de les millors que hem fet. D'allò ja fa uns set o hui anys, i des de llavors reiteradament al nadal ho programen. Malgrat totes les circumstàncies ho recordem com una experiència divertida, i ara, en les actuals circumstàncies amb una barreja de melangia i ràbia. 
A l'endemà de conéixer-se la decisió de Fabra de tancar Canal 9, una companya de treball d'un de nosaltres ens digué "xe, enguany a nadal ja no eixiràs a la tele!". Sinó estem no passa res, però sinó estem perquè han tancat C9 serà una destrossa per a tots.
#RTVVnoestanca

dilluns, 4 de novembre de 2013

Els propers tres concerts: Meeting point, Entartete musik i Zappa

En aquest post anem a parlar de nosaltres. Una de les característiques que ens defineix com a grup, es mantindre en cartell una sèrie de programes, majorment interdisciplinars. Òbviament açò suposa un esforç de treball que assumim de bon grat, ho fem perquè volem i perquè ens agrada. A més, ens permet, o ens permetia amb l'enyorat Teatre del Raval, organitzar una mini-temporada amb tres o més concerts. També sabem que facil·lita les coses amb els programadors, els quals poden triar d'un ventall de programes diferents, triant segons els interessos de programació.
Però açò també comporta un risc, que en altres ocasions ja hem afrontat. Haver d'encarar tres programes diferents en un menys d'un mes. Tres programes diferents, és com deia un amic nostre, molta música que assajar. Però no sols això, molts poemes, imatges i diferents aspectes dels nostres espectacles que coordinar. 
En poc dies hem d'encarar obres com el sextet de Poulenc, el quintet de Mozart, els quintets de Hindemith, Pavel Haas, Brundibar de Hans Krasa, el trio de Schulhoff, i les obres de Frank Zappa, que per dir-ho vulgarment "fumen amb pipa". 
Però l'aspecte més complexe amb què un es situa no és el tècnic sinó l'afectiu. Aquestos programes són molt diferents entre si, però no tant per la música, que també, sinó per allò que va més enllà, per l'afecte, pels sentiments que es mouen al voltant de la música, els poemes, les imatges, les vivències dels músics, etc. Tècnicament és fàcil passar de Hindemith a Zappa. Però no ho es tant estar immers en l'asfixiant ambient de l'Alemanya nazi i passar acte seguit a la societat americana dels setanta i huitanta. 

dilluns, 28 d’octubre de 2013

El 15 de novembre a Gandia

El proper 15 de novembre estarem a Gandia, a la Casa de la Marquesa, en un dels concerts organitzats per ProMúsica. Estrenarem el programa Meeting Point. El punt de trobada és entre nosaltres i la pianista Nina Machaveli. Però també entre dues de les obres per agrupacions de cambra amb instruments de vent més importants, el quintet de Mozart i el sextet de Poulenc, ambdós amb piano. A més, interpretarem una selecció de Brundibar de Hans Krasa i de l'Òpera dels tres xavos de Kurt Weill, amb què el meeting point realment és entre una sèries de composicions on la característica és el bon humor, la ironia, la innocència. Des del decorosa desimboltura clàssica de Mozart fins la fina ironia de Poulenc, passant per la innocència de Brundibar i la rialla sorneguera de Kurt Weill.
Amb les vegades que hem interpretat l'obra de Weill i no tenim cap vídeo o enregistrament de so! Però us deixem un fragment de Brundibar.


                                    

De l'òpera de tres xavos ací teniu un vídeo d'una pel·lícula de l'any 31, realment interessant.


dilluns, 21 d’octubre de 2013

Turisme musical.

Segons la BBC i altres mitjans, el turisme musical a la Gran Bretanya suposa uns ingressos de 2,2 bilions de lliures! BILIONS!!!! (Ho hem mirat als altres mitjans per si era un error i tots diuen bilions, però deuen ser bilions anglosaxons 1b=1000m). En euros uns 2.600 milions. Poca, però ben poca broma. A més, el prestigiós mitjà de comunicació públic britànic ens diu que genera directament uns 24.000 llocs de treball. 6'5 milions de persones acudiren a un festival o a un concert. Només al festival del Glastonbury va vendre 120.000 entrades. Això pel que fa a gran escala, però si ens fixem en dimensions menors i llocs dispars, com per exemple Aix en Provence, Edinburg, Lucerne, Granada o Peralada,  els guanys també són significants. Per no parlar del PROMS de Londres, que genera una gran quantitat de turisme. Coneixem gent que viatja expressament per assistir-hi.

La pregunta que se'ns planteja és la següent: si el País Valencià és un destí turístic, tenim la matèria prima i les instal·lacions necessàries, com és que no ho aprofitem? Veient l'experiència britànica, la de Lucerne i d'altres, ja tardem. Primer que res s'ha de planificar a llarg termini, amb intel·ligència i coneixements tècnics, i no balafiar diners públics. L'error seria voler ser a colp de talonari el que ja són aquells llocs, que els ha costat anys i esforços arribar on estan, i quan parlem d'anys parlem de dècades. Els talonaris no ho són tot. De fet, no són res si no hi ha "trellat". De moment ja hem malgastat bastant recursos: 
  • Un "exèrcit" de músics amb gran formació i experiència. Hui mateix ve al periòdic que un clarinetista de Cullera farà un "bolo" a la Filharmònica de Berlín, on no fa ni dues setmanes estava tocant de primer trompa la valenciana Maria Rubio. Si per qualitat no és... i no cal anar amb falses modèsties, ací hi han molts i molts bons músics.
  • Una xarxa d'auditoris que s'escampa per tot el territori i que estan manifestament infrautilitzats.
El PROMS de Londres, com la resta de festivals tenen una sèrie d'actes centrals bastant espectaculars, però el gros del festival són un munt de concerts que es fan pels barris i pobles, i no precisament en grans auditoris, fins i tot en parcs. Fixeu-se per exemple en el vídeo que penjàrem en el post dedicat a Poulenc. Enguany s'han fet un total de 75 concerts. On majoritàriament actuen els músics actius a Londres.  
Sincerament, el que ens ha mancat fins ara són un visió a llarg termini, ganes, gust per la cultura i intel·ligència. I el que ens ha sobrat ha sigut el talonari.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

El premi Nobel fagotista

sudhof2_newsAquests darrers dies els fagotistes estan rebolicats. Una certa eufòria, un somriure burleta es dibuixa en les seues cares, i això? doncs que el premi Nobel de medecina, l'alemany/nord-americà Thomas Südhof toca el fagot. És més, en una entrevista, a la pregunta de "quin és el professor que més t'ha influenciat?" respon "Herbert Tauscher, el meu professor de fagot". La resposta sorprén. Però si un fa una petita recerca per Google, se n'adona immediatament que no és una resposta improvisada o jocosa purament circumstancial. El professor Südhof ho ha dit i ho ha repetit en multitud d'ocasions. 
Però quina ha sigut aquesta influència? segons Thomas Südhof "el seu professor de fagot li va ensenyar la forma correcta de fer les coses: estudiar i escoltar, estudiar i escoltar, estudiar i escoltar, ..."
Els beneficis d'estudiar música són de sobra coneguts. La disciplina, la concentració, la creativitat, el treball introspectiu, el treball en grup, la creativitat col·lectiva, etc. Essent així, i amb persones tan eminents com aquest professor asseverant-ho, com és que els nostres governants arraconen els estudis artístics considerant-los marginals dins el sistema educatiu? Aquesta actitud vers els estudis artístics no hipoteca el futur del nostre País?
Thomas Südhof no és el primer premi Nobel music. Segurament el més prominent de tots ells fou Albert Schweitzer, qui a més d'obtindre el Nobel de medecina, era un reputat pianista, organista i musicòleg. Entre els seus escrits destaca una biografia de Bach. Al següent vídeo podeu escoltar a Schweitzer interpretant una Fuga i Fantasia del cantor de Leipzig. Per cert, la fotografia del vídeo no té preu, quines mirades, quina tendresa! eixa mà del xiquet sobre Schweitzer!.

                                                    
I per descomptat Alfred Einstein, qui deia que quan treballava combinava una hora d'investigació amb mitja hora de violí, que sempre l'acompanya allà on anava, amb què alguna vegada que altra va tenir problemes als hotels. Al segǘent video podeu escoltar a Einstein interpretar una sonata de Mozart per a violí i piano.


         

dilluns, 7 d’octubre de 2013

de valentes, de llepones i d'imbècils.

Aquesta entrada del bloc va dedicada a les valentes. Aquelles dones músics que no sols no callen, sinó que s'encaren contra les injustícies i costums anquilosades que hi ha al món de la música. 
La setmana passada vam poder llegir al New Yorker unes declaracions del director rus Yuri Temirkanov, ho traduïm:

- En la seua opinió, poden dirigir les dones?
- Segons la meua opinió, no.
- Per què no?
- No sé jo si és voluntat de Déu, o de la natura, que les dones donen a llum i els homes no. Ningú s'ofén per això. Però si un diu que les dones no poden dirigir una orquestra, llavors tothom s'ofén. Marx responia a la pregunta "Quina és la virtut favorita en una dona?" amb "feblesa", i això és correcte. La cosa important és que la dona ha de ser bella, simpàtica, atractiva. Els músics la miraran i es distrauran.
http://02varvara.files.wordpress.com/2009/12/yuri-temirkanov.jpg- Per què? Hi han dones a les orquestres, la gent es mostra indiferent als encants d'aquestes. Per altra banda, quantes vegades ha sigut distret per l'aparença? Al cap i a la fi, és una cosa de que un es cansa, i vostè s'escapa del que realment es pregunta. Estadísticament, per descomptat, hi han dones directors
- Sí, existeixen dones directores.
- I, tanmateix, vostè manté que aquestes són menys que dones o menys que directores.
- No, en la meua opinió, es que és contranatura.
- I per què en la seua opinió la professió de directora d'orquestra va contranatura? En quin punt és contrari a l'essència de la professió de director?
- L'essència d'un director d'orquestra és la força. I l'essència de la dona és la feblesa.

Que què??!! que us pensàveu que la cansalada era de pollastre? doncs, d'aquestos hi ha més d'un. A gent com aquesta han de suportar les dones músics. Un suposa que a Rússia poden fer el que vulguen, però les nostres autoritats podrien fer un petit esforç i no contractar a aquesta mena de gent. Que músics hi han molts i amb molt de talent i trellat. 
I de les valentes? ara en parlarem, però fixem-nos primer en unes altres. Vinga per cas Anna Netrebko, la gran diva actual, qui cada cop que li pregunten per la creixen homofòbia a Rússia i per les lleis homòfobes que es promulguen, mira per on!, es queda mudeta, li agafa tos, s'enrecorda que té pressa i fuig. Llepona!
Però per sort hi ha gent ben valenta que fa front a tot açò. Un bon exemple és Joyce DiDonato. La darrera vegada que s'ha posat al front d'una protesta ha sigut fa poc. Concretament al darrer concert del PROMS, ni més ni menys. Com està estipulat per contracte que no es poden fer declaracions polítiques als Proms, com si callar no ho fóra!, va anunciar al seu blog que dedicava la cançó Over The Rainbow a tots aquells que pateixen els atacs homòfobs a Rússia, i com a mostra de repulsa contra les lleis que s'estan aprovant allí contra els homosexuals. Comença l'entrada al blog dient: no sóc amant del silenci. L'èxit i l'expectació van ser considerables, com podeu comprovar al vídeo. Valenta!



I                                                          
I sí, és una directora qui dirigeix l'orquestra, concretament Marin Alsop.

dilluns, 30 de setembre de 2013

No coneixeu a Graźyna Bacewicz?

A partir de gener, com ja hem anunciat, tindrem en cartell un programa dedicat a compositores i poetesses. Com ens ocorregué quan treballàvem en la preparació de l'Entartete Musik -esperem que En Femení tinga el mateix èxit-, ens hem quedat bocabadats al comprovar que hi han compositors extraordinaris, en aquest cas compositores, pràcticament desconeguts. Quina és la raó? no cerqueu per camins complexes i tortuosos, la resposta és ben senzilla: perquè són dones.
No és la primera vegada que des del blog hem afirmat que el món de l'elit de la música clàssica ha sigut tradicionalment molt masclista, classista i, no ens enganyem, xenòfob. Tot això ha canviat o, millor dit, està canviant. Però n'esteu segur?
http://www.intoclassics.net/_nw/138/44417150.jpgConeixeu a Graźyna Bacewicz? no anem a ser hipòcrites, nosaltres fins fa poc no. Supose que ens haurà passat com a molts amants de la literatura quan van donar el premi Nobel a la seua compatriota Wisława Szymborska, que de sobte descobriren allò que no imaginaven. No anem a donar dades sobre la vida de Graźyna, ho podeu trobar fàcilment a l'enllaç a la Wikipèdia. Només plantejar una sèrie de preguntes/denuncies que ens han de fer pensar un poc. Queda clar que compositors de menor vàlua són molt més programats i reconeguts que ella. El per què ho sabem, el que és una ignomínia és que continue marginada dels programes de mà. Coneixeu a P. Glass, a S. Reich, a Tan Dun, K. Penderecki? si no tots, alguns d'aquest noms segur que sí. Sabeu dir-nos el nom d'alguna compositora contemporània que tinga el mateix renom, o que es programe tant com aquests compositors? Ja està tot dit, doncs.
Sabem del poc que podem fer nosaltres, però intentarem fer una mica "de justícia" vers Graźyna Bacewicz, així com d'altres compositores, donant a conèixer la seua música. Arran dels nostres concerts amb l'Entartete Musik, alguns espectadors amb qui hem tingut contacte, ens han comentat com des del concert s'han interessat per l'obra de Krasa, Schulhoff o Haas. Més encara, han estat cercant informació i llegint -a més d'escoltar música- d'aquests autors i d'altres assassinats a camps de concentració nazi. Poques coses com a músics ens fa sentir tan satisfets: fer gaudir i despertar l'interés intel·lectual i social.
Als següents dos enllaços del Youtube podreu comprovar la força i el caràcter de la música de Graźyna. Primer el Concert per a Orquestra de Corda 




El següent la Música per a Corda, Trompetes i Percussió. Si l'obra anterior us ha sorprés per la personalitat i la força, compte amb aquesta.


dilluns, 23 de setembre de 2013

El Llevant Ensemble interpreta el sextet de Poulenc

http://userserve-ak.last.fm/serve/_/28527523/Francis+Poulenc+Poulenc.jpgEntre les composicions que tot quintet de vent somnia interpretar està el sextet per a quintet i piano de Francis Poulenc.  Obra extraordinàriament bella i interessantíssima d'interpretar. El compositor francés, alumne del català Ricard Viñes, té un toc irònic, popular però sofisticat, còmic però no histriònic, que el fa realment atractiu. La influència exercida, no només amb ell sinó amb tota la seua generació, per Jean Cocteau és bastant palmària. Amant de la poesia, admirava especialment a Apollinaire i P. Eluard, el surrealisme dels quals també es deixa escoltar a les partitures de Francis, qui sembla moure's, al menys al sextet, en un ambient oníric amb uns tocs estrambòtics, que com dèiem abans es situen entre còmics i irònics.
http://4.bp.blogspot.com/-LL_ef46Q9jA/T1kA5NtMaHI/AAAAAAAAD_E/qPQQFGZMBec/s400/poulenc_pic2.jpg
Poulenc segons J. Cocteau
Quan s'interpreta aquest sextet sempre hi ha un petit disseny, una nota, que està com mofant-se de la resta, que diu sí sí... una actitud que fa una caricatura d'una realitat pretensiosament seriosa i elevada. Potser l'estima que tenia Poulenc pel music hall, i la crítica que feia dels estereotips conservadors d'una vàcua alta cultura francesa del seu temps, està en el fons d'aquesta actitud.
Des d'un punt de vista merament biogràfic, cal remarcar els anys de la II Guerra Mundial, on un personatge com Poulenc, comunista i obertament homosexual, va estar en tot moment amb l'amenaça d'ésser enviat a un camp de concentració. Sortosament va poder salvar totes aquestes circumstàncies.
Us deixem un vídeo del sextet de Poulenc, enregistrat aquest estiu en un dels PROMS de la BBC, gaudiu-ne!



dilluns, 16 de setembre de 2013

Per què necessitem crítica musical

En diverses ocasions hem afirmat que a la premsa local, al menys en el cas de la Safor, no existeix la crítica musical. Com ho hem dit reiteradament, potser calga reflexionar i estendre's sobre el tema. Primer que res caldria definir què és la crítica musical. Una definició clàssica seria aquella activitat intel·lectual que jutja des de diversos paràmetres el valor d'una composició o d'una interpretació musical.  En aquest sentit la crítica s'insereix en una activitat pròpia de l'estètica. La crítica actua sobre dos camps de la creació: la composició i la interpretació. El crític genera els seus textos sota aquests paràmetres, tenint en compte que la seua activitat ha de ser descriptiva, però també valorativa. Hui en dia, sol confondre's crítica musical amb periodisme musical, que encara que activitats relacionades, no són el mateix.
Uns exemples de crítiques, les dues primeres de dos dels crítics més reputats, el nord-americà Anthony Tommasini, del New York Times,
i l'anglesa Fiona Maddocks, de The Guardian:
De la crítica en castellà ací tenim dos bons exemples, per la independència i per l'excel·lència. El primer Fernando López, que va deixar d'escriure crítiques per a la revista Ritmo per veure's la seua independència com a crític coaccionada. Ara ho fa des del seu propi blog:
I el valencià "Atticus", que manté un blog on fa crítica sobre òpera. Si roman en l'anonimat ja podeu imaginar el per què.
El problema de la crítica musical local és que no existeix. Com a màxim trobem textos hagiogràfics o panegírics, depenent del cas. Sovint trobem la paradoxa que qui efectua la crítica o ressenya és part interessada: és qui programa el concert, coordina un cicle o és el mateix intèrpret, i òbviament com a mínim queda còmic. Això no fa cap favor a la música d'àmbit professional. Es necessita crítica independent i de qualitat, i la resta no interessa i perjudica.
I són moments on necessitem peremptòriament crítics independents. Sempre han sigut necessaris, però ara més. L'adjudicació de la gestió cultural pública a empreses privades necessita de mecanismes de control, no només els que institucionalment ja fan els polítics, sinó control des del punt de vista artístic i, per descomptat, de forma independent. Ni panegírics ni demonitzar a ningú depenent dels interessos que es tinguen.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Recapitulem

http://3.bp.blogspot.com/_d3-7T1vC7Q8/Sau-WJQd-vI/AAAAAAAAAGI/r_O5asrxfAM/s320/pensar.gifCom tenim per costum, a principi de temporada fem un repàs de com està la situació de la música clàssica. No ho fem en pla general, sinó de l'àmbit en què vivim i solem actuar, principalment el de la Safor i les comarques veïnes.
La crisi que envolta la música clàssica, que és anterior a la crisi econòmica, continua sense que es puguen veure enlloc esforços des de les institucions per redreçar la situació. Res de nou, és així des dels anys 90. Però què és aquesta crisi? bàsicament una crisi de públic, de sistema de mercat i de manca de finançament. El primer punt és el més important, perquè sense públic no hi ha res a fer. 
La música clàssica, en aquest context, es veu abocada a desenvolupar un paper menor en el món de la cultura. Cada vegada són menys les ressenyes a la premsa, la crítica musical a la Safor, per exemple, no existix; el contacte amb altres sectors culturals va en camí de ser nul; l'emissió de música clàssica a la ràdio o a la televisió també és nul·la, i per descomptat les contractacions escassíssimes. 
A. S. Mutter al Yellow Lunge, nous llocs nous públics
Es necessita un canvi d'inèrcies. Perquè no ens enganyem a nosaltres mateix, a molta, moltíssima gent els agrada la música clàssica, cosa que no significa que aquestos acudisquen als auditoris. El que no els agrada són "els concerts". I ací és per on venen les bones notícies. Perquè molt d'aquests amants de la música el que no els agrada és el format, la litúrgia i el context "social" on es desenvolupen les actuacions. Però fent canvis en aquest sentit, aquest públic "amants de la música no assistents a concerts" esdevenen "amants de la música i públic entusiasta". Aquest any ens ha anat bastant bé a nosaltres, si ha estat així és perquè precisament aquest públic ha respost positivament al nostre projecte. Altres grups, com per exemple el magnífic quintet de metall Luurs Metals, també han tingut èxit amb la seua col·laboració amb Pep  Gimeno "Botifarra" i amb altres programes.
Així, tenim una sèrie de punts sobre els quals fer algun que altre pensament:
  • Fer les coses com es venia fent, per pura inèrcia, és un error. Per què? molt senzill, vivim en una altra època, en un altre món diferent als dels anys 80 i 90.
  • Si no hi han canvis el públic de música clàssica desapareixerà per una qüestió purament biològica, si són en la seua gran majoria gent major...
  • La música clàssica no s'ha adaptat als canvis culturals i socials de les darreres dècades. En bona part, degut a què ha estat dominada pels sectors més conservadors de la societat.
  • Pèrdua de finançament via subvenció, que ací sembla pràcticament l'única opció possible. Si el públic és escàs, no ens ha de sorprendre que l'interés de les institucions també ho siga. Probablement som els músics els qui hem de treballar per crear primer un públic actiu.
  • Per què aquesta situació no és visible? per l'escassa transcendència a diversos nivells de la música clàssica al marge dels grans auditoris i teatres d'òpera. 
  • El futur està en fer canvis. El problema està en què el mercat laboral tradicional (l'ensenyament i orquestres simfòniques) està col·lapsat i acomiadant gent, i, de moment, per molts canvis que es facen dedicar-se de forma privada a la interpretació no dóna per a menjar. Llavors, què fem amb els joves?
La nostra experiència ens fa ser optimistes, creiem que treballant podem canviar moltes inèrcies. Però sols és complicat, les institucions implicades han de replantejar la seua posició, exactament com molts músics ho hem fet. 

Un vídeo dels Yellow Lounge a Londres.


dilluns, 2 de setembre de 2013

Programes i cartells temporada 2013-2014

Estimats amics,
Ací us presentem els tres programes que tenim preparats per a la temporada 2013-2014. Esperem que us siguen atractius i si acudiu als concerts que en gaudiu bona cosa.
Si sou un programador o regidor de cultura i us interessen les propostes, a la pestanya de contacte podeu trobar el nostre mail. També recordar-vos que els programes dels anys anteriors continuen vigents, podeu veure els cartells a la pestanya corresponent.

MEETING POINT

 Aquest programa és un punt de trobada en diversos sentits: entre el Llevant Ensemble i la pianista Nina Machaveli, i entre dos cims de la música clàssica, el quintet per a vent i piano de Mozart i el sextet de Poulenc.



EN FEMENÍ

Els que ens seguiu coneixeu la nostra debilitat per confeccionar programes interdisciplinars. Més concretament per amalgamar música i poesia. En aquesta ocasió interpretarem i recitarem composicions de compositores i poemes de poetesses. Per descomptat, unint el més íntimament possible les dues arts, no com un seguit inconnex de composicions i poemes.


LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA

I per a la primavera, la Consagració de la Primavera d'Igor Stravinsky, en un extraordinari arranjament del compositor nord americà Jon Russell (no ens hem equivoca, el nom és Jon i no John). No cal ni comentar el que suposa com a repte el muntar aquesta composició, una de les més importants de la història de la música.