Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimecres, 30 de gener de 2013

Vídeo de l'entrevista al Magazine de Tele7 Safor

Pegem el vídeo de l'entrevista que ens feu Susa Calafat per al programa TS Magazine de Tele7 Safor.
El Llevant Ensemble vol agrair encaridament el suport que rebem dels diferents mitjans de comunicació saforencs, i en aquesta ocasió en concret de Tele7 Safor. En particular volem donar les gràcies a Susa Calafat, per l'atenció i l'amistat que ens dispensa.


dilluns, 28 de gener de 2013

Ens estem tornant bojos?

Entre els nostres espectadors comptem amb un bon grapat de mestres i professors. Essent així, tenim el costum d'anar als diferents instituts i escoles a portar-los un cartell dels concerts. L'altre dia en un institut ens preguntaren si cobràvem entrada. Essent la resposta afirmativa, ens digueren que ho lamentaven però no podien penjar el cartell al tauló. Òbviament s'ha reglamentat alguna cosa al voltant d'exposar publicitat amb interés comercial a aquell institut. 
Sembla una paradoxa quan un, per exemple, al posar un peu al bar del centre veu tot un munt de brioixeria industrial i llepolies en uns embolcalls comercialment suggeridors, i unes caixes amb uns noms ben grans i divertits de marques comercials. També veu que a les aules hi han aparells electrònics de tot tipus els quals fan memòria al nostre jovent de quina marca han de comprar a casa. A més tenim la cançoneta del windows, així com també d'altres software, etc. La publicitat podem dir que es a tot arreu, i en la majoria dels casos inevitable.
Si el concert haguera estat subvencionat per alguna institució i l'entrada fóra gratuïta seria lícit publicitar un concert. Però l'interés comercial del músic seria exactament el mateix. La diferència rau en si l'entrada la paga directament el espectador o mitjançant els pressupostos que es confeccionen amb els tributs que paguem entre tots.
En un altre concert, com teníem costum, anàrem a una biblioteca a deixar un cartell per al tauló d'anuncis. Fins que un dia, amablement i compungida pel que deia, la treballadora que estava al taulell ens digué que no podia penjar-ho, que només es permetia fer publicitats d'actes organitzats per institucions públiques.
Anem a veure. S'elimina, per molt que es negue, el sistema de subvenció pública existent abans de la crisi, no s'aprova la llei de mecenatge, i es puja l'IVA fins el 21%. Es deixa a la cultura independent com un producte comercial més, sense cap tipus de protecció ni legislació que la potencie i amb un IVA draconià. I no només això, sinó que cada dia en més llocs que depenen d'institucions públiques, com ara centres educatius i biblioteques, se'ns diu que no podem publicitar les nostres activitats. Només és lícita si la publicitat correspon a activitats organitzades per organismes públics. I, irònicament, l'entramat cultural públic està anèmic i desbastint-se. 

Col·lectivament estem enfollits, o estan fent-nos enfollir...




dijous, 24 de gener de 2013

Què tindrem al concert de Nino Rota?

Ací tenim resumit en imatge aquells "afectes" que musicalment intentarem transmetre el proper dia 1 al Teatre del Raval.

Força, ira, geni,



Surrealísme oníric

 


 Tendresa, innocència.





Extravagància




 Posats aristocràtics




 Bellesa serena

I un tast de luxúria voluptuosa



dilluns, 21 de gener de 2013

El Nino Rota desconegut


Nino Rota, malgrat que part de la seua música siga mot coneguda, és un compositor la música del qual pràcticament roman desconeguda i és poc programada. Les raons són ben diverses: la seua música per a pel·lícules eclipsa la resta de la seua producció, no pertany a la línia "oficial" de la música clàssica del selge XX -talment B. Britten, F. Martin, L. Janacek, A. Schnittke, A. Casella, i encara que us semble una paradoxa, el mateix Strawinsky-, el poc pes del simfonisme italià, a excepció de  L. Berio, que sí pertany a les omnipresents avantguardes.
F. Fellini i Nino Rota
El cas es que ens estem perdent un bon grapat de músiques, no només les de Rota, que són ben interessants i que plantegen una estètica que enllaça amb la tradició anterior, sense renunciar a avanços però sense la ruptura que plantegen les avantguardes. En alguns llocs es pot llegir que Rota segueix la tradició romàntica, qualificant-lo de postromàntic. Doncs no. No combreguem amb aquesta idea. postromàntic és Strauss o Sibelius. Rota, per a nosaltres, combrega amb un estil neoclàssic semblant al que d'altres compositors, entre ells Strawinsky, començaren a conrear cap a finals dels anys trenta del segle passat.
El nostre Joan Fuster, dins la seua peculiar divisió que en fa de la música, de ben segur que inclouria a les partitures de Rota entre les músiques delicioses
Us adjuntem alguns exemples. El primer és el Concerto Soirée per a piano i orquestra, compost el 1962.




La següent composició és la tercera simfonia del compositor milanès. La durada és d'uns vint minuts, talment les simfonies de Mozart o Haydn, i al contrari de les monumentals simfonies postromàntiques, com per exemple les de Mahler.




Rota va escriure una sèrie de concerts per a instruments de vent, per a trompa, per a trombó, per a fagot, d'aquest darrer ací teniu el primer moviment.


dijous, 17 de gener de 2013

Cada setmana un poema: elogi dels diners de Turmeda

Fitxer:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvuPer desembafar un poc dediquem aquesta entrada a un estil ben diferent al que practiquem nosaltres.
Ací tenim el conegut poema d'Anselm Turmeda (1355-1423) Elogi dels diners. Quina vida més interessant i intensa la del mallorquí! Molts de vosaltres coneixeu el poema i la cançó que en va fer Raimon. Els moments que vivim, amb aquest regnat dels diners i dels "badocs" la fan ben actual. La veu de Turmeda, des dels darrers bleixos de l'Edat Mitjana, ens dibuixa un paisatge contemporani on els diners de tort fan veritat, fan cantar predicadors, fan hui al món lo joc, etc. 
Queda ben palés el gran talent de Raimon per  fer una música íntimament lligada al text, amb un ramat de recursos retòricomusicals que mariden poema i música en un estil que podem lligar amb l'humanisme renaixentista, com ja vàrem explicar en una altra entrada amb el poema bella de vos



Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l'home orat,
pus que d'ells haja.


Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que n'usa.


Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors
Beati quorum.
 
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.


Diners magres fan tornar gords
e tornen ledesmes los bords
si diràs "jas" a hòmens sords
tantost se giren.


Diners tornen los malalts sans,
moros, jueus e cristians
leixant a Déu e tots los sants
diners adoren.


Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc,
a qui diu "no" fan-li dir "oc",
vejats miracle!


Diners, doncs, vulles aplegar,
si·ls pots haver no·ls leixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.


Si vols haver bé e no dan
per advocat té Sent "Jo-ha'n".
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

dilluns, 14 de gener de 2013

Nino Rota i l'òpera radiofònica

Primer que res, dediqueu-li almenys cinc minuts a escoltar el vídeo enllaçat, segur que us sorprendrà gratament.
Fora d'Itàlia Nino Rota es conegut majorment per ser autor de partitures per a pel·lícules. Però el compositor milanès fou un prolífic compositor d'òperes, de música simfònica i de música de cambra.
Dediquem aquesta entrada a l'òpera I Due Timidi, una òpera radiofònica, ço és, pensada en un principi com una producció de ràdio, i no per a representar-se en un teatre d'òpera. El libretto fou escrit per Suso Cecchi d'Amico, guionista de Visconti i de Sica, entre altres. L'òpera s'estrenà el 1950 a la RAI.
L'argument és desenvolupa als suburbis de Roma durant la postguerra.
La partitura de I Due Timidi durant anys es va donar per perduda, fins que de forma casual la varen trobar als arxius de la RAI. Amb la qualcosa es va poder interpretar novament després de cinquanta anys de la seua estrena.
Valga aquesta composició com a mostra de la vàlua de Rota com a compositor al marge de les conegudes partitures cinematogràfiques.




dijous, 10 de gener de 2013

El vestit nou de l'emperador

El flautista Naill O'Riordan ha publicat un article a la Flute British Society amb el títol El vestit nou de l'emperador. Aquest músic fa una sèrie de reflexions que voldríem compartir amb vosaltres. Comença amb una sèrie de preguntes d'aquesta mena:
- No has anat alguna vegada a un concert d'un music afamat i has quedat decepcionat, però davant dels elogis dels demés no t'has atrevit a dir que a tu no? 
- No has relacionat la vàlua estètica d'un concert pels diners que demanen a l'entrada? 
- No t'has quedat enlluernat per una orquestra sense haver-la escoltat mai, i ho has fet només per alguns dels "noms" dels membres d'aquesta?
- No has tocat mai un instrument d'uns 12.000€ i secretament penses que tal model que costa uns 3.000€ sona millor?
Provablement moltes d'aquestes qüestions se'ns plantegen per no creure en nosaltres i en el nostre judici. Els músics sabem que passen èpoques on s'estila una marca d'un instrument concret, i, pràcticament sense provar cap altra marca o model, molta gent compra aquest. 
Caldria que molts dels nostres judicis no estigueren condicionats pel filtre d'elements externs a l'experiència pròpia. Hem d'eradicar pensament d'aquest estil: "Si aquest músic està on està és per alguna cosa, llavors, dec estar equivocat en el meu judici" o el contrari "açò no deu valdre res, sinó el coneix ningú! però secretament m'agrada, deu ser per la meua incultura".
El primer cop que va vindre Claudio Abbado a València no va omplir ni un terç del Palau de la Música! i per a molts crítics aquella època va ser la més interessant d'aquest gran director. Però llavors no era famós.
El posicionament i l'estatus és quelcom coaccionador -no en sentit violent o d'extorsió il·lícita- en el món de l'art, i més en concret en la música. Moltes actuacions les jutgem més pel renom i el llustre que per les interpretacions mateix. Per descomptat el juí no cal que siga en sentit negatiu, perfectament pot reafirmar la vàlua, o pensar que encara mereix més reconeixement del que ja té. Però el que importa és que siga'm independent. 
No hem de tenir por a quedar-nos sols davant un judici estètic. Cal ser com nens: espontanis. O en ocasions ens quedarem aplaudint el vestit nou de l'esperador

dilluns, 7 de gener de 2013

Cartell programa Nino Rota

Ací teniu el cartell del nostre proper concert al Teatre del Raval, que serà l'1 de Febrer. La foto l'hem presa de la pel·lícula La Strada de Fellini, correspon al personatge femení Gelsomina, interpretada per Guiletta Masina, muller de Fellini, i, per cert, filla d'un violinista afamat. Esperem que us agrade.