Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 27 de maig de 2013

com comportar-se en un concert

Fa uns quinze dies el Llevant Ensemble férem un concert per a alumnes de secundària, concretament per a grups de 3r i 4t d'ESO. Al marge d'altres consideracions, voldríem fer un pensament sobre un comentari que ens feu un bon amic. Comentant sobre el concert, majorment al voltant de les bonances d'aquesta mena d'activitats, comentà que també eren interessants per a "ensenyar als xicons a comportar-se en un concert".
Però quin és aquest comportament correcte? Fa dècades el Nobel de literatura Elias Canetti, feu una de les descripcions que més s'ajusten al sentit litúrgic i ritual dels concerts actuals de música clàssica: són com una missa catòlica. L'altar/pòdium, capellà/director, feligresia/públic, amb uns comportaments sorprenentment paral·lels. Però no sempre ha sigut així, més bé al contrari, és un fenomen relativament modern, del segle XX.
En 1840, per exemple, apareixia a la premsa anglesa com el cèlebre pianista Alexander Dreyschock tocava tan fort que gairebé no es podia xarrar durant les seues interpretacions. Al segle XIX un podia lliurement beure's una copa de vi durant els concerts, o, com podem veure al gravat, flirtejar amb la dona que un té al costat, mentre els músics van tocant. Abunden imatges d'aquesta mena, perquè realment era aquest l'ambient que es vivia a les sales de concerts.
Però i els músics, què n'opinaven? És de sobra conegut que Beethoven s'empipava si al finalitzar el moviment d'una simfonia la gent no aplaudia. No sols això, solistes com Liszt o Rubinstein es sentien decebuts si després d'interpretar una cadència d'un concert el públic no esclatava a aplaudir, malgrat que la música continuava. Hans von Bülow es vanagloriava que sempre que ell interpretava la cadència del concert Emperador de Beethoven el teatre s'afonava.
Però com diuen o no apleguem o ens passem. Hui en dia la situació podríem dir que és la contrària, sempre amb posat seriós, transcendent, complint escrupolosament amb les regles de comportament de l'acte litúrgic. S'elimina el somriure, la felicitat lúdica. El procés d'eradicació del riure com a expressió transcendent, ja fou explicat per Mijail Bajtin al seu clàssic La cultura popular en la Edat Mitjana i el Renaixement. A la música clàssica com a la missa catòlica trobem la sublimació d'aquest procés.
Aleshores, què hem d'ensenyar als nostres joves? a gaudir! a ser feliços amb la música, a expressar aquest goig lliurement. És més, als músics ens agrada que ens aplaudisquen, sentir crits i xiulets d'aprovació, saber que el públic s'ho ha passat bé, que han rist, que ha plorat, que han sentit eufòria, tendresa, etc. Però clar, per comprendre i emocionar-se amb la música es necessita  escoltar-la, amb què es necessari el silenci durant la interpretació. Però abans, després, entre els moviments, completa llibertat. I no només això, per què no pot haver comunicació directa entre el públic i els intèrprets? per què no conversar, fer comentaris? Està clar que a les sales grans es complicat. Però com hem pogut comprovar nosaltres mateix als concerts que oferim al Teatre del Raval de Gandia, o en altres llocs, no sols és possible sinó que ens agrada a tots, músics i públic.
Segurament el model a seguir és els dels concerts de jazz als típics clubs, on el contacte entre músics i públic és molt directe.  Al següent vídeo podem veure un concert sencer del gran Wynton Marsalis al House of Tribes. Segurament hom pot pensar que és un exemple un poc extrem, per la proximitat física del públic. Però al concert que efectuàrem a la Casa Calba de Tavernes era poc més o menys la mateixa, i realment l'experiència va ser molt emotiva.




dilluns, 20 de maig de 2013

Poemes per música, poetes i músics.

Carles Dénia
Des de fa temps al Llevant Ensemble treballem amb un propòsit interdisciplinari. La relació entre música i poesia és un dels temes que més hem tractat i que més ens fascinen. Fem públiques unes reflexions, més relacionades amb la música popular que amb la clàssica.
Una pregunta que ens plantegem és, per què els músics que practiquen qualsevol de les vessants de la música popular treballen tan poc amb textos aliens? per què no musiquen poemes de qualsevol dels excel·lents poetes actuals que hi ha arreu del País? Els que ens dediquem a la música clàssica veiem com extraordinari el fet contrari: que el compositor siga l'autor dels textos musicats.
Està ben clar que qualsevol de les opcions és lícita. És més, trobem cançons amb grans textos fets pel mateix autor. Ací cal citar sempre al gran mestre Raimon, que un no sap si apreciar-lo més com a poeta que com a autor de cançons. De fet, tot ensems. Però junt a exemples excelsos, trobem una gran quantitat de música interessant amb textos realment roïns. També el cas contrari, tot s'ha de dir, textos meravellosos amb músiques realment roïnes. Deixem a un costat el tema de la interpretació, que pot malbaratar o millorar allò que hi ha a la partitura.
La pregunta és, tenint uns poetes tan meravellosos, amb uns poemes que només llegint-los un ja escolta la música, per què els músics no tenen una major relació amb la poesia actual?
Dos exemple on la poesia fa brollar la música, amb unes interpretacions realment fantàstiques. El primer vídeo és una cançó de Mirna sobre el poema Divisa de Maria Mercè Marçal.

I ara el saforenc Carles Dénia, amb un poema del poeta àrab valencià Ibn Sahl, adaptada al valencià per Josep Piera. Per cert, trobem a faltar en youtube vídeos del Carles Dénia guitarrista de jazz.


Una altra cançó de Mirna amb un poema de Maria Marçal, pasquins per a la revolta vegetal.

dijous, 16 de maig de 2013

Poemes d'Estelles sobre música.

En diversos poemes, Vicent Andrés Estellés versà sobre la música o sobre algun músic concret. A més d'algun que altre poema espars al llarg de l'obra estellesiana, és al Mural on trobem un recull dedicat a la música. És el Llibre de la música. Altres poemes, com els dedicats a Melcior Gomis (1791-1836) pertanyen a altres parts del Mural. Al compositor d'Ontinyent li dedica un dels seus corals, el Coral de Melcior Gomis
Estelles veia el poble valencià com un poble musical, reblit de músiques diverses, en un dels poemes diu:



Per un país no interromput de cobles,
per un país multiplicat en ritmes,
per un país que amb la música signa
dóna el decret just de la seua estatura

Oh! aquest país de voluntat sonora,
...

Les bandes tampoc podien faltar:

Arriben bandes, fragoroses músiques,
arriben bandes, vigorós metall.
Arriben bandes encetant el vespre,
arriben bandes, signe popular.

 I experiències estètiques ben personals:

Més irritant que en certa serenata,
Mozart reté proclivitats burgeses,
vidres de llum, plogudes esmaragdes,
i no és aquest, i és aquest, qui m'atrau.
Qui aclarirà tan espantós enigma?
Esborraré, amb la mà analfabeta,
aquest secret encís de culta música?
Com ho he de fer? O em quedaré, a la vora,
sense saber, a la fi què faré?
Oh! brolladors, conjuminat encant!
Ho deixaré i seguiré, amb dolor,
amb un arrap invencible en el cor?

Cap poeta valencià ha fet tants versos sobre la música i músics. Com el seu amic Joan Fuster, que va escriure tant i tant sobre música. I com ell tendia a menysprear els seus coneixements estètics-musicals (amb la mà analfabeta).
De Melcior Gomis el Cor de la Llibertat de l'òpera El Diable a Sevilla.


Aquesta música de Melcior Gomis també us sonarà. Al vídeo apareix com anònim, però d'anònim res.


 

dilluns, 13 de maig de 2013

On estem ara?

http://www.infotecarios.com/sites/default/files/u43/asociaciones.jpgDes que començàrem aquest blog, de forma reiterada hem anat reflexionant sobre el present de la música clàssica a casa nostra. Més concretament sobre els grups de cambra independents, com és el cas del Llevant Ensemble.
És més que patent la dràstica pèrdua de suport per part de les institucions. El sistema de subvencions per a la pràctica musical professional independent, podríem dir, que és cosa del passat. No així per als grans artefactes públics, senyeres de polítiques culturals si no fracassades, si manifestament millorables. Tanmateix, cal assenyalar -i és de justícia dir-ho- que alguns ajuntaments continuen fent l'esforç de programar música. Amb catxets cada cop més devaluats i amb menys concerts programats, però hi ha una voluntat de continuïtat.
Però en aquesta temporada, hem pogut experimentar com la societat no es conforma. Revifa un associacionisme que feia dècades havia decaigut. L'afany de gaudir de cultura, siga de la vessant que siga, per part de sectors actius dels nostres pobles i ciutats, és cada cop més fefaent. I com aquests s'organitzen i promouen activitats que, fins no fa molt, eren actes organitzats exclusivament per institucions públiques, majorment ajuntaments.
L'augment realment notable d'actuacions que hem tingut aquesta temporada, es deu bàsicament a aquest fet. El canvi podria en el temps assolir aquesta nova situació que sembla perfilar-se. Un associacionisme actiu que porta a terme una programació, festivals, o senzillament actes esparsos, i que ensems amb altres col·lectius poden perfilar vertaderes xarxes de programació cultural ara en franca davallada.
I les institucions? com a mínim han de facilitar-ho, i no dificultar, per exemple, l'accés als auditoris, sales d'exposicions, etc. amb restriccions estrambòtiques, o compliments d'ordenances caduques. I d'una vegada per totes que el govern central aprove una llei de mecenatge digna.
Anirà per aquest camí el futur més pròxim?

dijous, 9 de maig de 2013

L'any Estellés i un vídeo increïble



Enguany es celebra l'any Estellés. El Llevant Ensemble, des de la temporada passada, posa dalt dels escenaris un programa dedicat al poeta del Forn del Sol. La poesia d'Estellés casa magníficament amb la música. La musicalitat dels versos estellesians fan realment fàcil la tasca de recercar o composar música que potencie el seu missatge. Bona mostra és la quantitat de cançons de diversos estils que s'han composta per a la celebració, algunes d'elles realment interessants.
Malauradament, dels concerts/recitals de Els Sons de les Meravelles no hem fet cap registrament, ni de so ni de vídeo. 
Volem penjar ací al blog un vídeo ben especial. No és música, però com si ho fóra! Un poema recitat amb un fons de música. Res del que hem pogut escoltar d'abans de l'any Estellés i durant aquest any, pot comparar-se amb Ovidi recitant Els Amants, senzillament immens. Amb nosaltres ho recità Ximo Vidal, que tampoc es quedà arrere!



dilluns, 6 de maig de 2013

El darrer dissabte a la Casa Calba

https://si0.twimg.com/profile_images/1387204677/facebookthumbnail.jpg
Dissabte estiguérem a La Casa Calba amb el programa Entartete Musik. Per a nosaltres una vetllada memorable. No són els grans edificis, la gran parafernàlia institucional, les produccions costoses, el glamur d'una elit social empolainada d'hipocresia i esnobisme el que cerca la música i els músics, al menys nosaltres. És la complicitat, el gaudi estètic, la comunicació, els sentiments compartits, etc. I cal ben poca cosa, només fer música i recitar poesia acompanyats de gent que en gaudeix, establint-se un diàleg d'emocions entre els intèrprets i els espectadors. És això el que feu del concert del dissabte un concert especial. 
Com en cadascuna de les vegades que interpretem aquest programa, ho dediquem a la memòria de tots aquells que han patit la barbàrie del nazisme i el feixisme.
Volem agrair públicament la invitació de la gent de La Casa Calba per a participar en el festival Lletr3s. I animar-los a perseverar en la tasca que porten endavant. Us adjuntem el programa de mà. 


dijous, 2 de maig de 2013

El LLevant Ensemble al Festival Lletr3s

El Llevant Ensemble estarà el proper dissabte a les 20'00h a la Casa Calba  interpretant el programa Entartete Musik. Agraïm encaridament la invitació per part de l'organització. I ho fem per diversos motius. Per ser un festival que es desenvolupa a casa nostra, la Valldigna, i per les característiques del propi festival. 
Òbviament les nostres actuacions solen donar-se en contextos exclusivament musicals. Però, i això ho coneixeu bé els que ens seguiu, tenim voluntat d'interdisciplinarietat. Tenim una especial dèria en unir la música amb la poesia. En la literatura en general. Entre els programes que més satisfets estem està aquest de l'Entartete Musik -realment emotiu- i el que li dediquem a Vicent Andrés Estellés. D'unes característiques ben diferents, però també ben interessant està conferència/concert al voltant de la relació entre Joan Fuster i la música, amb la inestimable col·laboració d'Isidre Crespo.
Al dissabte posarem als faristols una composició que fins ara no havíem interpretat. Concretament una peça de Marius Flothuis composta en un camp de concentració, que a més de ser realment bella té una història realment colpidora. La peça l'encapçalarem amb un poema d'Erich Fried.
Una darrer comentari. La nostra enhorabona a la gent de la Casa Calba, perquè hi ha que ser valents per a hui en dia organitzar un festival d'aquestes característiques.
I ara un poema i un vídeo 

L'última, precisament l'última,
D'un groc tan encés.
Potser si les llàgrimes del sol
tocaren la pedra blanca...


Tan, tan groga
Volava, es movia lleugerament cap a munt,
Se'n anà, segurament volia donar al món
Un bes per acomiadar-se.

Fa set setmanes que visc ací
tancat en aquest guetto
Però he trobat a la meua gent ací. 
Em criden les flors
I la blaca rama del castanyer del pati.
No he tornat a veure cap altra papallona
Aquella va ser l'última.
Les papallones no viuen ací,
En el guetto.