Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 30 de setembre de 2013

No coneixeu a Graźyna Bacewicz?

A partir de gener, com ja hem anunciat, tindrem en cartell un programa dedicat a compositores i poetesses. Com ens ocorregué quan treballàvem en la preparació de l'Entartete Musik -esperem que En Femení tinga el mateix èxit-, ens hem quedat bocabadats al comprovar que hi han compositors extraordinaris, en aquest cas compositores, pràcticament desconeguts. Quina és la raó? no cerqueu per camins complexes i tortuosos, la resposta és ben senzilla: perquè són dones.
No és la primera vegada que des del blog hem afirmat que el món de l'elit de la música clàssica ha sigut tradicionalment molt masclista, classista i, no ens enganyem, xenòfob. Tot això ha canviat o, millor dit, està canviant. Però n'esteu segur?
http://www.intoclassics.net/_nw/138/44417150.jpgConeixeu a Graźyna Bacewicz? no anem a ser hipòcrites, nosaltres fins fa poc no. Supose que ens haurà passat com a molts amants de la literatura quan van donar el premi Nobel a la seua compatriota Wisława Szymborska, que de sobte descobriren allò que no imaginaven. No anem a donar dades sobre la vida de Graźyna, ho podeu trobar fàcilment a l'enllaç a la Wikipèdia. Només plantejar una sèrie de preguntes/denuncies que ens han de fer pensar un poc. Queda clar que compositors de menor vàlua són molt més programats i reconeguts que ella. El per què ho sabem, el que és una ignomínia és que continue marginada dels programes de mà. Coneixeu a P. Glass, a S. Reich, a Tan Dun, K. Penderecki? si no tots, alguns d'aquest noms segur que sí. Sabeu dir-nos el nom d'alguna compositora contemporània que tinga el mateix renom, o que es programe tant com aquests compositors? Ja està tot dit, doncs.
Sabem del poc que podem fer nosaltres, però intentarem fer una mica "de justícia" vers Graźyna Bacewicz, així com d'altres compositores, donant a conèixer la seua música. Arran dels nostres concerts amb l'Entartete Musik, alguns espectadors amb qui hem tingut contacte, ens han comentat com des del concert s'han interessat per l'obra de Krasa, Schulhoff o Haas. Més encara, han estat cercant informació i llegint -a més d'escoltar música- d'aquests autors i d'altres assassinats a camps de concentració nazi. Poques coses com a músics ens fa sentir tan satisfets: fer gaudir i despertar l'interés intel·lectual i social.
Als següents dos enllaços del Youtube podreu comprovar la força i el caràcter de la música de Graźyna. Primer el Concert per a Orquestra de Corda 




El següent la Música per a Corda, Trompetes i Percussió. Si l'obra anterior us ha sorprés per la personalitat i la força, compte amb aquesta.


dilluns, 23 de setembre de 2013

El Llevant Ensemble interpreta el sextet de Poulenc

http://userserve-ak.last.fm/serve/_/28527523/Francis+Poulenc+Poulenc.jpgEntre les composicions que tot quintet de vent somnia interpretar està el sextet per a quintet i piano de Francis Poulenc.  Obra extraordinàriament bella i interessantíssima d'interpretar. El compositor francés, alumne del català Ricard Viñes, té un toc irònic, popular però sofisticat, còmic però no histriònic, que el fa realment atractiu. La influència exercida, no només amb ell sinó amb tota la seua generació, per Jean Cocteau és bastant palmària. Amant de la poesia, admirava especialment a Apollinaire i P. Eluard, el surrealisme dels quals també es deixa escoltar a les partitures de Francis, qui sembla moure's, al menys al sextet, en un ambient oníric amb uns tocs estrambòtics, que com dèiem abans es situen entre còmics i irònics.
http://4.bp.blogspot.com/-LL_ef46Q9jA/T1kA5NtMaHI/AAAAAAAAD_E/qPQQFGZMBec/s400/poulenc_pic2.jpg
Poulenc segons J. Cocteau
Quan s'interpreta aquest sextet sempre hi ha un petit disseny, una nota, que està com mofant-se de la resta, que diu sí sí... una actitud que fa una caricatura d'una realitat pretensiosament seriosa i elevada. Potser l'estima que tenia Poulenc pel music hall, i la crítica que feia dels estereotips conservadors d'una vàcua alta cultura francesa del seu temps, està en el fons d'aquesta actitud.
Des d'un punt de vista merament biogràfic, cal remarcar els anys de la II Guerra Mundial, on un personatge com Poulenc, comunista i obertament homosexual, va estar en tot moment amb l'amenaça d'ésser enviat a un camp de concentració. Sortosament va poder salvar totes aquestes circumstàncies.
Us deixem un vídeo del sextet de Poulenc, enregistrat aquest estiu en un dels PROMS de la BBC, gaudiu-ne!



dilluns, 16 de setembre de 2013

Per què necessitem crítica musical

En diverses ocasions hem afirmat que a la premsa local, al menys en el cas de la Safor, no existeix la crítica musical. Com ho hem dit reiteradament, potser calga reflexionar i estendre's sobre el tema. Primer que res caldria definir què és la crítica musical. Una definició clàssica seria aquella activitat intel·lectual que jutja des de diversos paràmetres el valor d'una composició o d'una interpretació musical.  En aquest sentit la crítica s'insereix en una activitat pròpia de l'estètica. La crítica actua sobre dos camps de la creació: la composició i la interpretació. El crític genera els seus textos sota aquests paràmetres, tenint en compte que la seua activitat ha de ser descriptiva, però també valorativa. Hui en dia, sol confondre's crítica musical amb periodisme musical, que encara que activitats relacionades, no són el mateix.
Uns exemples de crítiques, les dues primeres de dos dels crítics més reputats, el nord-americà Anthony Tommasini, del New York Times,
i l'anglesa Fiona Maddocks, de The Guardian:
De la crítica en castellà ací tenim dos bons exemples, per la independència i per l'excel·lència. El primer Fernando López, que va deixar d'escriure crítiques per a la revista Ritmo per veure's la seua independència com a crític coaccionada. Ara ho fa des del seu propi blog:
I el valencià "Atticus", que manté un blog on fa crítica sobre òpera. Si roman en l'anonimat ja podeu imaginar el per què.
El problema de la crítica musical local és que no existeix. Com a màxim trobem textos hagiogràfics o panegírics, depenent del cas. Sovint trobem la paradoxa que qui efectua la crítica o ressenya és part interessada: és qui programa el concert, coordina un cicle o és el mateix intèrpret, i òbviament com a mínim queda còmic. Això no fa cap favor a la música d'àmbit professional. Es necessita crítica independent i de qualitat, i la resta no interessa i perjudica.
I són moments on necessitem peremptòriament crítics independents. Sempre han sigut necessaris, però ara més. L'adjudicació de la gestió cultural pública a empreses privades necessita de mecanismes de control, no només els que institucionalment ja fan els polítics, sinó control des del punt de vista artístic i, per descomptat, de forma independent. Ni panegírics ni demonitzar a ningú depenent dels interessos que es tinguen.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Recapitulem

http://3.bp.blogspot.com/_d3-7T1vC7Q8/Sau-WJQd-vI/AAAAAAAAAGI/r_O5asrxfAM/s320/pensar.gifCom tenim per costum, a principi de temporada fem un repàs de com està la situació de la música clàssica. No ho fem en pla general, sinó de l'àmbit en què vivim i solem actuar, principalment el de la Safor i les comarques veïnes.
La crisi que envolta la música clàssica, que és anterior a la crisi econòmica, continua sense que es puguen veure enlloc esforços des de les institucions per redreçar la situació. Res de nou, és així des dels anys 90. Però què és aquesta crisi? bàsicament una crisi de públic, de sistema de mercat i de manca de finançament. El primer punt és el més important, perquè sense públic no hi ha res a fer. 
La música clàssica, en aquest context, es veu abocada a desenvolupar un paper menor en el món de la cultura. Cada vegada són menys les ressenyes a la premsa, la crítica musical a la Safor, per exemple, no existix; el contacte amb altres sectors culturals va en camí de ser nul; l'emissió de música clàssica a la ràdio o a la televisió també és nul·la, i per descomptat les contractacions escassíssimes. 
A. S. Mutter al Yellow Lunge, nous llocs nous públics
Es necessita un canvi d'inèrcies. Perquè no ens enganyem a nosaltres mateix, a molta, moltíssima gent els agrada la música clàssica, cosa que no significa que aquestos acudisquen als auditoris. El que no els agrada són "els concerts". I ací és per on venen les bones notícies. Perquè molt d'aquests amants de la música el que no els agrada és el format, la litúrgia i el context "social" on es desenvolupen les actuacions. Però fent canvis en aquest sentit, aquest públic "amants de la música no assistents a concerts" esdevenen "amants de la música i públic entusiasta". Aquest any ens ha anat bastant bé a nosaltres, si ha estat així és perquè precisament aquest públic ha respost positivament al nostre projecte. Altres grups, com per exemple el magnífic quintet de metall Luurs Metals, també han tingut èxit amb la seua col·laboració amb Pep  Gimeno "Botifarra" i amb altres programes.
Així, tenim una sèrie de punts sobre els quals fer algun que altre pensament:
  • Fer les coses com es venia fent, per pura inèrcia, és un error. Per què? molt senzill, vivim en una altra època, en un altre món diferent als dels anys 80 i 90.
  • Si no hi han canvis el públic de música clàssica desapareixerà per una qüestió purament biològica, si són en la seua gran majoria gent major...
  • La música clàssica no s'ha adaptat als canvis culturals i socials de les darreres dècades. En bona part, degut a què ha estat dominada pels sectors més conservadors de la societat.
  • Pèrdua de finançament via subvenció, que ací sembla pràcticament l'única opció possible. Si el públic és escàs, no ens ha de sorprendre que l'interés de les institucions també ho siga. Probablement som els músics els qui hem de treballar per crear primer un públic actiu.
  • Per què aquesta situació no és visible? per l'escassa transcendència a diversos nivells de la música clàssica al marge dels grans auditoris i teatres d'òpera. 
  • El futur està en fer canvis. El problema està en què el mercat laboral tradicional (l'ensenyament i orquestres simfòniques) està col·lapsat i acomiadant gent, i, de moment, per molts canvis que es facen dedicar-se de forma privada a la interpretació no dóna per a menjar. Llavors, què fem amb els joves?
La nostra experiència ens fa ser optimistes, creiem que treballant podem canviar moltes inèrcies. Però sols és complicat, les institucions implicades han de replantejar la seua posició, exactament com molts músics ho hem fet. 

Un vídeo dels Yellow Lounge a Londres.


dilluns, 2 de setembre de 2013

Programes i cartells temporada 2013-2014

Estimats amics,
Ací us presentem els tres programes que tenim preparats per a la temporada 2013-2014. Esperem que us siguen atractius i si acudiu als concerts que en gaudiu bona cosa.
Si sou un programador o regidor de cultura i us interessen les propostes, a la pestanya de contacte podeu trobar el nostre mail. També recordar-vos que els programes dels anys anteriors continuen vigents, podeu veure els cartells a la pestanya corresponent.

MEETING POINT

 Aquest programa és un punt de trobada en diversos sentits: entre el Llevant Ensemble i la pianista Nina Machaveli, i entre dos cims de la música clàssica, el quintet per a vent i piano de Mozart i el sextet de Poulenc.



EN FEMENÍ

Els que ens seguiu coneixeu la nostra debilitat per confeccionar programes interdisciplinars. Més concretament per amalgamar música i poesia. En aquesta ocasió interpretarem i recitarem composicions de compositores i poemes de poetesses. Per descomptat, unint el més íntimament possible les dues arts, no com un seguit inconnex de composicions i poemes.


LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA

I per a la primavera, la Consagració de la Primavera d'Igor Stravinsky, en un extraordinari arranjament del compositor nord americà Jon Russell (no ens hem equivoca, el nom és Jon i no John). No cal ni comentar el que suposa com a repte el muntar aquesta composició, una de les més importants de la història de la música.