Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 9 de setembre del 2013

Recapitulem

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUhIN1W5t5L2mWS7ecHHfcBwkvZNciXiDbureVl6JT7Q8LU2EQ2EfR0AUWSElKN_xNXXxaTAkNzJGh85kFrzeDb2YIK29VFh_kNdt8PsEpjWxts_USqieS_R6Q00jncx5SzKnhtKy5FJk/s320/pensar.gifCom tenim per costum, a principi de temporada fem un repàs de com està la situació de la música clàssica. No ho fem en pla general, sinó de l'àmbit en què vivim i solem actuar, principalment el de la Safor i les comarques veïnes.
La crisi que envolta la música clàssica, que és anterior a la crisi econòmica, continua sense que es puguen veure enlloc esforços des de les institucions per redreçar la situació. Res de nou, és així des dels anys 90. Però què és aquesta crisi? bàsicament una crisi de públic, de sistema de mercat i de manca de finançament. El primer punt és el més important, perquè sense públic no hi ha res a fer. 
La música clàssica, en aquest context, es veu abocada a desenvolupar un paper menor en el món de la cultura. Cada vegada són menys les ressenyes a la premsa, la crítica musical a la Safor, per exemple, no existix; el contacte amb altres sectors culturals va en camí de ser nul; l'emissió de música clàssica a la ràdio o a la televisió també és nul·la, i per descomptat les contractacions escassíssimes. 
A. S. Mutter al Yellow Lunge, nous llocs nous públics
Es necessita un canvi d'inèrcies. Perquè no ens enganyem a nosaltres mateix, a molta, moltíssima gent els agrada la música clàssica, cosa que no significa que aquestos acudisquen als auditoris. El que no els agrada són "els concerts". I ací és per on venen les bones notícies. Perquè molt d'aquests amants de la música el que no els agrada és el format, la litúrgia i el context "social" on es desenvolupen les actuacions. Però fent canvis en aquest sentit, aquest públic "amants de la música no assistents a concerts" esdevenen "amants de la música i públic entusiasta". Aquest any ens ha anat bastant bé a nosaltres, si ha estat així és perquè precisament aquest públic ha respost positivament al nostre projecte. Altres grups, com per exemple el magnífic quintet de metall Luurs Metals, també han tingut èxit amb la seua col·laboració amb Pep  Gimeno "Botifarra" i amb altres programes.
Així, tenim una sèrie de punts sobre els quals fer algun que altre pensament:
  • Fer les coses com es venia fent, per pura inèrcia, és un error. Per què? molt senzill, vivim en una altra època, en un altre món diferent als dels anys 80 i 90.
  • Si no hi han canvis el públic de música clàssica desapareixerà per una qüestió purament biològica, si són en la seua gran majoria gent major...
  • La música clàssica no s'ha adaptat als canvis culturals i socials de les darreres dècades. En bona part, degut a què ha estat dominada pels sectors més conservadors de la societat.
  • Pèrdua de finançament via subvenció, que ací sembla pràcticament l'única opció possible. Si el públic és escàs, no ens ha de sorprendre que l'interés de les institucions també ho siga. Probablement som els músics els qui hem de treballar per crear primer un públic actiu.
  • Per què aquesta situació no és visible? per l'escassa transcendència a diversos nivells de la música clàssica al marge dels grans auditoris i teatres d'òpera. 
  • El futur està en fer canvis. El problema està en què el mercat laboral tradicional (l'ensenyament i orquestres simfòniques) està col·lapsat i acomiadant gent, i, de moment, per molts canvis que es facen dedicar-se de forma privada a la interpretació no dóna per a menjar. Llavors, què fem amb els joves?
La nostra experiència ens fa ser optimistes, creiem que treballant podem canviar moltes inèrcies. Però sols és complicat, les institucions implicades han de replantejar la seua posició, exactament com molts músics ho hem fet. 

Un vídeo dels Yellow Lounge a Londres.