Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 26 de maig de 2014

Aquesta setmana concert didàctic

http://www.abc.es/Media/201206/21/estudiantes--644x362.jpg
El proper dijous, cap a les 12, estarem a l'institut Tirant lo Blanch de Gandia per oferir un concert d'aquells que diuen didàctics. Aquesta mena d'actuacions són realment interessants, per la espontaneïtat del públic, per la sinceritat d'aquest -si agrada t'ho fan saber, i si no els agrada també-, per l'horari, i per tantes altres coses.
http://www.infonoticiasgandia.com/uploads/noticias/imagenes/3513-ies%20tirant%20blanc.jpg
Però fem una reflexió. Una afirmació agosarada i polèmica, però que creiem certa, és afirmar que el fet que l'assignatura de música estiga a les escoles i als instituts no fa que es creen nous afeccionats. Si en tots aquests anys que la música ha estat als currículums oficials en educació, als concerts la mitjana d'edat ha augmentat i no hi ha gent joves als auditoris, hem de concloure que des del punt de vista de la captació de nous espectadors s'ha fracassat. Com docents que som ho hem d'assumir. I molt possiblement el problema rau en que ens limitem a la "llauna". Als instituts es consumeix la música en llauna, a quants concerts en directe van els alumnes d'un institut durant la seua etapa a l'ESO? Els eduquem per ser espectadors actius? El fet d'escoltar música clàssica en directe és redueix a una anècdota? Suposem que amb les arts plàstiques deu passar poc més o menys el mateix. El concert és una experiència que va molt més enllà de seure i escoltar música en silenci. És una activitat eminentment social, i hem d'ensenyar a gaudir, deixondir-se i expressar-se en aquests contextos que els resulten completament aliens.
Però tenen els instituts recursos econòmics per a organitzar concerts als centres? Es econòmicament factible organitzar amb regularitat eixides a auditoris per anar als concerts? No us calfeu el cap, nosaltres us donem la resposta: NO. Aleshores? doncs, un atzucac.
Per això, activitats com l'organitzada per l'institut Tirant lo Blanch tenen un gran valor. Sabem que si els centres comptaren amb recursos suficients aquesta mena d'activitats es farien amb la regularitat que deuria.

dilluns, 19 de maig de 2014

Preparant un nou disc

Amigues i amics del Llevant Ensemble, aquesta setmana arranquem el treball previ per preparar l'enregistrament d'un disc. Serà el primer per a nosaltres. Encara que semble estrany, no ens ho havíem plantejat abans, la nostra prioritat i allò que realment ens agrada és l'actuació en directe. Si alguna vegada havíem parlat sobre el tema era més bé per tenir alguna cosa per a nosaltres. Per si algun dia tenim néts poder dir: mira que feia el iaio quan era jove!
Hom pot al·legar que haver-nos proposat tirar endavant aquest projecte s'inserix dins dels canvis en el mercat de la música clàssica. Com en altres aspectes, els músics clàssics estem adoptant estratègies típiques dels músics que es dediquen a la música popular. La gent que es dedica al pop, al rock, hip hop, etc., té el disc com una part substancial del seu treball. Els de la clàssica no. Doncs pot ser que això siga ben cert, però si ens hem decidit d'arromangar-nos és perquè ens ho demanen. 
No són pocs els que després dels concerts amb el programa Entartete Musik, i amb els dedicats a Frank Zappa i a Nino Rota, ens pregunten si tenim un CD amb les peces del concert. Tant és així que vam començar a pensar-ho seriosament, fins que ens decidírem quan gent que no havia pogut assistir als concerts, però n'havien sentit parlar, es posava en contacte amb nosaltres preguntant-nos-ho. 
Hem triat enregistrar l'Entartete Musik, no sols la música, també els poemes, perquè aquest programa no s'entén sense la poesia. Com ja sabeu, és el programa que més interpretem, tenim actuacions programades amb l'Entartete fins febrer del 2015. Amb una sorpresa que ja us contarem! Ens hem decantat per l'Entartete pel tema que es desenvolupa, per la música, pels textos, però sobretot pels moments màgics que hem viscut interpretant-lo, i que sabem que es repetiran. 
Així que, xiquets i xiquetes, anem allà!








dilluns, 12 de maig de 2014

Abel Puig: un suecà a Roma

Des del blog i des de les xarxes de tant en tant anem donant informacions de músics valencians que per alguna raó o altra són notícia. A pesar de totes les mancances, i de llacunes més que palmàries en el sistema educatiu, continuem sent un lloc on surten molts músics d'alt nivell. 
Però... i de la musicologia? Institucionalment podem dir que hem perdut el tren. Va haver un temps on estàvem a l'andana per pujar-hi, però les nostres autoritats el van deixar anar. Diran que no, però el que van fer és deixar anar el tren, el qual a hores d'ara no té previsió de tornar a passar i parar a l'andana. Error històric que estem pagant. Perquè a hores d'ara no tenim un departament universitari potent des d'on formar i potenciar la investigació musicològica. Açò no vol dir que vivim en terra erma. Comptem amb gent d'un prestigi internacional ben arrelat, com per exemple Andrea Bombi, Cristina Urchueguia o Esperanza Rodríguez. Per cert, tots formats fora de València.
I ara el comentari polèmic: els musicòlegs valencians actius als congressos, tant estatals com internacionals, els que publiquen a revistes científiques de prestigi, participen en projectes junt amb grans noms de la musicologia internacional, etc., cap d'ells treballa en un departament o secció de musicologia d'alguna institució valenciana. No dóna què pensar, o directament vergonya?
El passat dia 5 de maig un musicòleg valencià va marcar una fita. I és així per diversos motius. El suecà Abel Puig Gisbert va llegir la seua tesi doctoral al Pontificio Istituto di Musica Sacra. I ho va fer en una institució vaticana a Roma amb una tesi redactada en valencià. Molts renuncien al valencià en mires d'una major difusió del seu treball i projecció personal. És completament lícit. Però Abel ha anat a Roma i ha depositat una tesi en valencià, això no és només lícit sinó també admirable. Mentre a casa hem de suportar atacs a la llengua, a Roma, a Abel el felicitaren per haver-ho fet en la seua llegua autòctona, en la llengua dels papa Borja.
Però hi ha un aspecte de la tesi d'Abel que trenca amb la trajectòria tradicional de la musicologia feta per valencians des de València. No ha fet una investigació d'un tema local, valencià. Ha desenvolupat una investigació al voltant d'una institució romana, sobre la Capella de música de Santa Maria la Major. Estem més que acostumats als tradicionals hispanistes, però gens a què nosaltres investiguem més enllà del nostre àmbit geogràfic. Abel situa la seua recerca en un lloc i en una època on la musicologia internacional ha focalitzat bona part de les seues investigacions, majorment la tot poderosa musicologia anglosaxona. I ho ha fet amb una solvència extraordinària, de fet, ha merescut per part del tribunal un excel·lent cum laude per la seua tesi.
Des d'ací felicitem a Abel, i que sàpiga que estem a l'espera de la publicació de la tesi.

Un darrer pensament: a pesar dels entrebancs els musicòlegs valencians caminen, però ens ho podrien posar un poc més fàcil, no?

dilluns, 5 de maig de 2014

Banalitzar o no banalitzar? no és aquesta la qüestió.

Iniciación de la música clásica para hipsters
de música per a Hipster
Les darreres setmanes hem estat atents i llegit amb atenció una sèrie d'articles apareguts a eldiario.es. L'autora és Patrícia Godes, freelance del periodisme musical, crític i bloggera sobre música popular. La sèrie d'articles música clàssica para hipsters o tendencias de la música clàssica: 10 claves para estar en la pomada han tingut un èxit de lectura i de comentaris gens menyspreables. Sobretot si ho comparem amb al seguiment i els comentaris que reben els articles sobre la música clàssica, que normalment és redueixen a zero.
Godes ha practicat una escriptura i una anàlisi atípiques per a la clàssica. Al marge d'alguns errors històrics i d'actualitat, que hi són! els textos mostren com es pot fer un periodisme i una crítica diferent al que estem acostumats. Més encara, davant el més que fefaent estat catatònic en què es troba el periodisme dedicat a la música clàssica, aquesta mena d'articles són una porta oberta per sortir de l'asfixiant atzucac.

Si l'acuseu de banal, us acusem de pedants
L'acusació fàcil és la d'anatematitzar aquests escrits acusant-los de banals. Perquè el pecat que no perdonen és l'intent de popularitzar la música clàssica. Fer-la sortir de la seua càpsula elitista, i per tant del domini d'una elit sociològica, suposa la pèrdua d'un segell de classe dels qui dominen en aquest país els grans auditoris i els grans teatres d'òpera. Com apunta en un article extraordinari Jaume Ayats l’expressió musical és sempre un medi dins de les interaccions socials, i l'herència del romanticisme burgés manté segrestada en bona mesura l'àmbit en què es desenvolupa la música clàssica.

Llavors, res més fàcil que acusar aquesta mena d'articles de banals, de poca profunditat, de no entendre què és la música clàssica. La crítica i el periodisme tradicional dedicat a la clàssica no reclama que aquesta siga "popular", demana admiració i deferència vers la música, i per analogia a aquells que s'identifiquen amb ella. Seguint el raonament d'Ayats, miren el dit (la música), però del que realment parlen és de la lluna (entorn sociològic).
Un exemple: la reina, tots sabem que és ben melòmana, quan va al Teatre Reial de Madrid o ve a Les Arts ho fa amb gran pompa i circumstància, tots s'assabenten. La nora, segons la premsa, per anar a un concert de música rock, ha d'anar d'amagatotis. Clar està que al·leguen raons de seguretat, però desenganyem-nos, aquesta excusa és molt fàcil. Hi ha més raons. Les notícies, tant de la reina com la de la seua nora, en elles mateix, inclouen de forma implícita aspectes d'àmbit socials d'identitat. En aquestos casos és el tractament periodístic el que ens interessa.

Però el món canvia i la música clàssica també
http://si.wsj.net/public/resources/images/OB-DG238_timefo_E_20090305163720.jpg Malgrat dificultats i inèrcies que semblen eternes, la música clàssica, no al ritme que a alguns ens agradaria, també canvia. Els articles de Patrícia Godes són un exemple, encara que adoleixen de manca de coneixements sobre la música clàssica i sobre els ambients socials al voltant d'aquesta. Alguna cosa està canviant per a què siguen possibles la publicació d'aquests articles. Malgrat les carències palmàries, són una bona mostra que un altre tipus de periodisme i crítica musicals són possibles. Almenys agafem-ho com una oportunitat.


P.D. Tenim el camí contrari, el periodisme dedicat a la música popular que aplica característiques del tradicional de la clàssica. Ells s'ho sabran!