Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 8 de setembre del 2014

UNA DE NEPOTISME

Si afirmem que l'entorn social valencià on s'emmarca la música clàssica està marcat per un fort nepotisme, no us sorprendrà gens ni mica. Digueu-li nepotisme, clientelisme, favoritisme o, senzillament com molts ho anomenen, "la màfia". Que no se'ns enfade ningú que açò no és cap novetat, eh! l'única cosa és que ho posem per escrit en un blog.
http://amazingworld.blogdetik.com/files/2009/12/shame17-300x297.jpgAlgú podrà dir-nos, probablement amb raó, que quines ganes de clavar-se amb camisa d'onze vares. Perquè, clar, hi ha temes que més val no parlar-ne. Bàsicament per a què tot continue igual, i poder si de cas arreplegar alguna engruna.
Però si enfoquem la vista fora d'aquests cercles de poder, podem ataüllar com creix arreu, sobretot amb gent jove, una altra forma de fer les coses. Al marge dels grans artefactes oficials, brota una generació agosarada que és capaç de plantejar quelcom diferent. No com un posat de fals modern, sinó de gent del seu temps amb unes inquietuds i una preparació que els permet un eclecticisme i un quefer ben allunyat de les formes tradicionals. Sixto Ferrero bé ho ha exemplificat amb el seu article sobre el músic d'Oliva Joan Mont.
Coses estrambòtiques n'hem vist moltes en aquest País. Però no només en temps moderns. Us contem un cas que va ocórrer a Xàtiva, on les coses no són com a priori semblen ser.
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e7/X%C3%A0tiva,_1563,_vista_per_Anthonie_van_den_Wyngaerde.jpgEn 1515 el capítol de canonges de la Col·legiata de Xàtiva va anomenar organista a Pere Blasco. Fins ací tot sembla ben normal. Però l'arquebisbe Alfons d'Aragó poc després recomanà la revocació d'aquest nomenament i proposà com a organista a un tal Joan el Portuguès. Vist així, la intromissió sembla bastant intolerable, un abús de poder per part de l'arquebisbe. Però no, és ben bé al contrari. El que va fer Alfons d'Aragó és intentar rectificar una decisió més que polèmica, i que de ben segur va ser informat. L'organista Pere Blasco era sord! Com anava a poder exercir l'ofici d'organista un sord? Sembla senzillament esperpèntic. Una cosa és un organista cec, però sord! Els canonges xativins, seguint les recomanacions de l'arquebisbe, rectificaren i nomenaren a Joan el Portugués. La dita diu que rectificar és de savis, encara que siga sense ganes i per obeir a un superior. La cosa haguera pogut acabar ací. Però no! el 1537 queda novament vacant la plaça d'organista, i a qui anomenen els capítol de la Seu? al sord Pere Blasco. Va desenvolupar l'ofici -suposem que com bonament degué poder!- fins el 1539.
Sovint, tant se val el segle XVI com hui en dia, als actes de nepotisme els manca finezza, suposem que per prepotència.
Per concloure un poc de música d'un compositor xativí del segle XVII: Macià Veana, fill d'un albarder, que arribà a ser un dels compositors hispànics més importants del seu temps.